Retorn a Nanterre. Persones de totes les generacions exigeixen justícia per a Nahel i justícia per als joves maltractats pel racisme i les tasques socials.

Al llarg de la frontera invisible que separa l'efervescent districte de negocis de La Défense dels populars districtes de Nanterre, el seu nom es rastreja a tot arreu, a les parets, a les voreres, a cada llavi, als cors. "Justice pour Nahel".

Davant del districte Salvador-Allende, els treballadors col·loquen fusta contraxapada als vidres de les finestres destrossats d’una pretensiosa escola de "comunicació digital i negoci electrònic" annexa al PôIe Universitaire Léonard-de-Vinci (preu de la matrícula entre 8.000 a 11.000 euros anuals). Més enllà, als peus de les torres “Nuages” d'Emile Aillaud, les pintades a les parets es tornen més amargues, més dures; clamen venjança: « Assassins de la police», «La solution, c’est la sédition»[1].

[1] Assassins de la Policia, La solució és la sedició

Youcef, de 58 anys, viu la 16ª plana d'una de les torres. A l'avinguda Pablo-Picasso buidada de carruatges carbonitzats i barricades en cendres, aquest antic repartidor de farmàcia, en reconversió professional, rebobina la pel·lícula dels fets posteriors a la mort de Nahel, de 17 anys,

"Abans de la segona nit d'enfrontaments, un jovenet se'ns va acostar i ens va dir". "Ho sent molt però tornarà a rebentar. És l'única manera de ser escoltat". Entenc aquesta revolta, remugava. "Hi ha policies que se senten totpoderosos, que pensen que poden fer el que vulguen fora de qualsevol marc. És una policia de roda lliure, que ja no està en missió de protecció. Les coses no poden continuar així.”

Aquest resident testifica les tensions recurrents dels agents de policia. No els de la comissaria de Nanterre, vol puntualitzar: més aviat les de les brigades dependents de la prefectura de policia de París. "El 2021 vam presenciar un llançament de granades de gas lacrimogen en l’esplanada de la Serp. Sense cap raó. De seguida la cosa va anar a més. Vam intervenir per demanar als policies que pararen les provocacions", recorda.

Un any abans, al final del confinament, l'alcalde de Nanterre, Patrick Jarry, havia estat transmés al prefecte de policia la informació sobre l'actuació d'agents de policia de fora de la comissaria de Nanterre, que havien utilitzat granades i procedit a disparar gasos lacrimògens contra botigues d'alimentació freqüentades

 per famílies, xiquets i persones majors. "Cal assenyalar que les intervencions d'aquesta brigada departamental sota l'autoritat directa del prefecte de policia de París degeneren amb massa freqüència. Molts testimonis d'aquests controls denuncien insults i provocacions racistes", havia denunciat el consistori en un comunicat.

A la plaça d'Alger, els chibanis han reprès els seus llocs als bancs, amb la mirada una mica atordida. L'estupor dels primers dies encara no s'ha dissipat del tot. Lounès[1] aviat agafarà vacances. Aquest empleat de l'oficina d'HLM[2] no pot més: s'ha passat aquests últims dies agranant, netejant, llevant les runes dels aldarulls, després de diverses nits sense dormir, al seu 17e fins on arribà el gas lacrimogen.

Per primera vegada en una setmana, els comerciants del mercat han muntat totes les parades, però no hi ha massa clientela. A les portes de l'oficina de correus, el caixer automàtic, l'únic del barri, està amagat darrere dels taulons: cal recórrer quilòmetres per treure diners.

[1] Els noms estan canviats

[2] Immobles amb lloguer barat

La botiga Aldí aixeca tímidament les cortines. L'únic supermercat de la zona va escapar per poc del foc. "Un mediador va enxampar un xiquet que volia calar-li foc. No era d'aquí, assegura Lounès. Hi havia molta gent que no era de la ciutat. Passejaven pel barri amb els seus telèfons. Estaven allà sense fer res, esperant que petara". Youcef assenteix, parla d'un "turisme de foc i violència" amb la presència de gent "de tot arreu, de fora, que es barrejaven amb els joves del barri per a iniciar incendis".

Al proper parc André-Malraux, Laureen Genthon, de 39 anys, tinenta d'alcalde encarregada de la igualtat de gènere, observa, decebuda, les ruïnes d'un cavallet infantil destruït per les flames. També viu a les torres dels “Nuages”. El record de Nahel no se li’n va del cap. Evoca un adolescent que va abandonar l'escola massa aviat, a qui li encantava el rugbi, que treballava com a repartidor. Pensa en aquells que, en compareixença immediata, "reben sentències aterridores, destrossats per la policia, després destrossats per la justícia".

A la sortida del RER Nanterre-Prefectura, la sutja cobreix la sucursal del Crédit Mutuel. La terrassa abandonada d'una braseria, a l'ombra de les seves finestres trencades. A les parets, consignes vilipendien la policia, evoquen la violència de Sainte-Soline. Al fons de l'avinguda Pablo-Picasso, les palissades tanquen el Théâtre des Amandiers, que està canviant la seua imatge. Un fresc explica l'aventura cultural iniciada el 1905 per Pierre Debauche i l'alcalde comunista Raymond Barbet. L'obra està intacta. Al davant, l'hotel Campanile està enclaustrat darrere de panells de fusta.

A l'avinguda de la Liberté, al primer pis de l'Espace Chevreul – una sala de la cultura -, els voluntaris del Socor Popular reben una senyora angoixada d'uns cinquanta anys, que no sap com desfer-se d'una pesada factura d’hisenda, que ha de pagar abans de vuit dies. Nicolas Grégoire, director departamental d'aquesta associació en “Les Hauts-de-Seine”, evoca "l'efecte dinamita" de la mort de Nahel: "No hi ha res sorprenent en aquesta explosió d'ira. Els invisibles han sortit de l’ombra. »

Al departament més ric de França, fa un retrat social preocupant dels barris obrers, amb un empobriment constant de famílies acompanyades pels serveis socials (abans de la pandèmia de la covid n’eren 15.000, i avui en són 22.000)

"Un cop pagades totes les despeses fixes, la resta per viure està caient. És de mitjana 2,40 euros diaris i per persona per vestir-se, menjar, per oci, el menjador, material escolar. I per a moltes d'aquestes famílies, aquest pressupost està clarament en nombres vermells, negatius", resumeix. Sense que es reforcen les ajudes: "Hi ha més peticions i menys recursos. Ja no podem seguir el ritme, amb els efectes devastadors de la inflació. Com a resultat, els paquets que donem són menys substancials. Estem intentant fer el millor que podem per compensar el declivi dels serveis públics, d’aquelles obligacions que són responsabilitat de l'Estat", sospira.

Mathilde confirma aquest diagnòstic. Fa onze anys que imparteix classes al mateix districte del Parc, a la llar d'infants Jacques-Decour. "El confinament ha estat molt dur per a les nostres famílies. Les coses no han millorat, resumeix. Alguns dels nostres alumnes estan allotjats en hotels socials. Altres amb família extensa, van donar apartaments superpoblats. Les condicions en què viuen no són raonables. És una olla a pressió".

A les portes de La Défense, la sensació de "quedar-se enrere, abandonat" és encara més aguda, diu, ja que les torres de les empreses del CAC 40 toleren aquí les de l'habitatge social: "Som l'estoreta de la riquesa del món".

El més difícil, per a ella és el pes del "determinisme social" que pesa sobre els seus alumnes, des de ben menuts:   "Són tan intel·ligents com els nens dels barris rics. Però tot serà més difícil per a ells, amb un futur obstaculitzat. »

En una terrassa del centre de la ciutat amb aires de poble, Elsa Amand, de 34 anys, secretària de secció del PCF[1], també retrata un jove "convençut que no té futur", ferit pel racisme, vocat a "fer créixer el seu horitzó", amb un insuportable "sentiment d'injustícia, de desigualtat".

Aquesta jove encara està en xoc. Ella mateix ha  viscut en les “Provinces-Françaises”  un barri que s’ha convertit, en els últims anys, en un ecodistricte, amb un projecte de renovació urbana i social del sector universitari.

"Quan creixes als suburbis obrers d”Îles-de-France”[2], coneixes la violència policial que es desencadena especialment contra els descendents dels immigrants. Aquesta és una realitat quotidiana. Però, en aquest cas, anem més enllà: hem assistit, gairebé en directe, a un assassinat. Cal justícia. Aquests policies han de ser condemnats de manera exemplar. Però no n'hi haurà prou. Necessitem justícia per a Nahel i necessitem justícia social", declara.

Al parc dels “Anciennes -Mairies”, a les portes dels locals de la seva associació “Les Oranges”, M'hammed Kaki, com ella, pensa en veu alta, retrocedeix en el curs de la història, fins a la Marxa per la Igualtat que va recórrer fa quaranta anys, i fins i tot al 14 de juliol de 1953, quan la policia va disparar amb munició real contra militants algerians que participaven en la desfilada de la CGT,  causant 7 morts.

[1] Partit Comunista Francés

[2] Regió francesa composada per Paris i les ciutats que la rodegen

Va ser fa setanta anys, però un fil connecta aquests fets amb Nahel: " per a la policia empentada per un sentiment d'omnipotència, la vida dels hereus francesos de la immigració, singularment algerians, no té cap valor. "Puc matar un àrab, no em passarà res". Jurídicament, moralment i socialment. Aquest sentiment d'omnipotència és la llavor del feixisme.

Aquest activista se sent 'rebutjat'". És la llei la que diu el que és possible i el que no. És la llei que ens protegeix. Ací, s’ha donat una puntada de peu a la llei, diu indignat. Això és greu no només per als barris obrers, sinó també per a la democràcia, per a tot el país".

A la taula del costat, mediadores vestides de vermell, els cabells embolicats amb turbants negres, fan una cigarreta, abans de tornar a la feina. "No hauria d'haver passat així. Hauria d'haver passat d'una altra manera. La ràbia encara hi és, cremant", observa Assa.

Amb la Myriam, que exerceix aquesta professió des de fa tretze anys, està al capdavant d'enfrontaments recurrents entre joves i policia, com fa uns mesos, quan una violenta repressió va caure sobre els manifestants de l'institut Joliot-Curie que van bloquejar l'establiment: "A cada vegada és més difícil, testifica Myriam. Hi ha una ràbia profunda en la joventut, però no hi ha  ni espai ni formes per expressar-la". Assa parla d'un vincle que s'ha esfilagarsat i potser fins i tot perdut. Ja no hi ha més interacció. A part d'aquests esdeveniments, ni tan sols venen a parlar-nos dels seus problemes. No els pots forçar. És complicat".

Al laberint boscós de la zona del “Vieux- Pont”, on Nahel va créixer, on encara viu la seva àvia, les parets de pedra expliquen tota la tristesa dels seus companys de classe.  "Hi ha ràbia, però també hem de d’escoltar por: li podria haver passat a qualsevol d'ells", diu Elsa Champenois, de 28 anys, una regidora que va passar les primeres nits al barri vigilant incendis en equipaments públics.

El centre d'oci Gavroches no es va salvar: es va cremar tot l'interior, només es van poder salvar els ocells de l'aviari. A prop, al voltant d’ una carcassa carbonitzada encara sura l’olor de pneumàtic cremat. Al parc infantil, un adolescent que es gronxava sobre un cavall de fusta surt de les seves frontisses quan veu desconeguts al barri. Es manté mut, com els seus companys que venien a preguntar per les seves escaramusses. Mut i aclaparat per aquest dol, infinitament trist.