En la mitologia grega, Procusto era un hostaler que tenia una posada en les colines de l'Àtic. Quan un viatger s'hi hospedaba, l'invitaba a tumbar-se en un llit de ferro i, quan estava dormint, el nugava als quatre cantons del llit i l'emmordassava. Tot seguit, segons si cabia o no al llit, si era massa gran, li serrava les parts de cos que reeixien o, si no era prou, desconjuntava els membres fins que arribaren just als quatre cantons del llit.

Amb el temps, la literatura ha convertit el mite de Procusto amb un sinònim de recerca de la uniformitat i d'intolerància a la diferència. Quan es diu que es vol que una persona es gite en el llit de Procusto, es que volem que una persona s'avinga a les nostres raons.

I direu que té que vore Procusto i la Logse?. Us ho explique.

Primer que res, a la cita que encapçala l’article veiem que, segons el professor Massó, la Logse, i la LOMLOE ara, estan fent llits tan menuts que ja no cal anar estirant a ningú (recordem que el nom Procusto ve de Προκρούστης Prokroústês o Procrustes, ‘estirador’). Ans al contrari, el president de la Fundació Episteme considera que els mínims són tan reduïts que ningú no s’hi troba ni a gust ni motivat.

Cal dir que Massó pertany a la línia del professorat que pensa que “els sistemes educatius sorgeixen amb l’objectiu de transmetre uns coneixements que, donada la seua naturalesa, un individu no pot adquirir en el seu entorn més immediat i que requereixen un procés previ d’instrucció.” Cal afegir a més que Massó és professor de filosofia, és a dir que el seu alumnat es troba en gran part en el Batxillerat, una etapa d’ensenyament postobligatòria, o siga una etapa en la qual, tornat a gastar el mite de Procusto, ens serà més fàcil dissenyar els llits que volem, ja que hem triat ja aquells que hi han de jaure. Si pensem que la societat necessita una institució que transmeta aquells coneixements que sols l’ensenyament reglat pot oferir, és perfectament legítim que una vegada els individus han desenvolupat les capacitats per poder assolir un nivell de saber, puguen enfrontar-se a un ensenyament que els demanara superar els seus límits. Però en el cas de l’ensenyament obligatori els Procustos haurien de ser proscrits, ja que no estem focalitzant els nostres objectius en destriar a una part de la població, sinó a la totalitat de les persones entre 0 i 16 anys.

La Logse enceta un ensenyament obligatori fins als 16 anys. Conscient que s'ha d'educar, no sols ensenyar, a la totalitat de la població proposa un currículum que pretén diversificar al màxim les propostes educatives. La intenció és de superar la visió selectiva de l'ensenyament i donar cabuda a totes i tots siga de la talla que siga. En una paraula proscriu als Procustos.

Però la llei es veu limitada per uns vademècums de coneixements acadèmics avalats, des de la il·lustració, per totes les acadèmies que, des del segle XVIII, s’han encarregat de dir al món el que és saber i el què no. I eixes limitacions han abocat als ensenyants a ser Procustos en potència. Encara que no estigueren disposats a fer-ho, encorsetats per criteris d’avaluació, notes, revalides, títols i altres acreditacions administratives, s’han vist abocats a retallar tot allò que sobreïx en aquells que destaquen i estirar fins a desconjuntar les articulacions cognitives a totes i tots els mediocres que no cabien en el llit per molt menut que el feren.

Davant d’això, som molts els ensenyants que pensem que l’Educació Obligatòria no té com a única finalitat la transmissió de coneixements sinó, com diu l’article 29 de la Convenció dels drets de la infància: “Desenvolupar la personalitat, les aptituds i la capacitat mental i física dels infants fins al màxim de les seues possibilitats”. I que tinga per segur el senyor Massó que pretenem desenvolupar-les al màxim perquè no càpiguen en cap llit, per gran que el faça el Procusto de torn.