La Molla de l'os

De la mà d'empreses multinacionals hiperultraliberals, algunes persones s'encaboten en reflexionar sobre la postpandèmia en congressos, jornades i altres instàncies oficials sota la benedicció de les autoritats. Unes reflexions que ni tan sols arrapen la corfa que anquilosa el sistema actual, ans al contrari contribueixen a fer-la més dura i inexpugnable. Els problemes reals que està fent palesa la pandèmia, la perpetració d'un sistema econòmic a cada vegada més injust i la forma en què les autoritats s'hi sotmeten, en cap moment apareix en aquests congressos. La persistència dels diners com a únic motor social deslligat de qualsevol altre condicionant està mostrant-se a través de disputes de galliner. La dreta i l'esquerra es barallen a l'hora de decidir a qui li donaran autorització per obrir el seu negoci. Els negocis, que la pandèmia està mostrant com de dubtosa utilitat pública, reclamen ajudes governamentals perquè se'ls ha permés l'opció de vendre el que fora sempre que contribuïra a la creació de llocs de treball. Els youtubers polemistes i populistes que s'han fet rics venen fum, es queixen que la societat els reclame contribuir al finançament dels serveis que no tenen cap problema en utilitzar. O, més evident encara, la guerra de les farmacèutiques a l'hora de distribuir la vacuna miraculosa en funció únicament de les lleis del mercat, que utilitzen ardits legals amb la sola intenció de ser a cada dia més rics.

De totes aquestes conseqüències de la pandèmia, de com repercuteix en el món educatiu deixant la porta a cada vegada oberta a les empreses privades, com Telefònica; de com la virtualitat de les classes deixa que lladres fiscals com Google s'apoderen dels canals per on flueix la informació, se'n parla poc en aquests congressos. I encara es parla menys de com els monetaristes que promulgaren les lleis en els anys 90 i principis del segle XXI, es veuen abocats a claudicar davant les exigències dels anarcos capitalistes.

Per a Murray Rothbard, pare del anarco capitalisme, les funcions de l'estat es divideixen en dos, les que cal eliminar i les que cal privatitzar. Inconscient de les conseqüències que anava a tenir una política tal, en una situació com l'actual. els governs occidentals ens ha dut a partir tota una sèrie de deficiències de les quals, els principals afectats han estat, com sempre, aquells més indefensos econòmicament.

Tots aquestos encontres, congressos, jornades, etc., que mencionàvem al principi de l'article, es conformen llepant les restes de carn que queden a la superfície de l'ós i aborden, no problemes reals com els anomenava el meu professor de filosofia, sinó falsos problemes que la única cosa que aconsegueixen és oferir vies conformistes per adaptar-se a les circumstàncies. Per arribar als veritables problemes, aquells que estan en la molla de l'ós, cal trencar-lo i això no hi ha cap cirurgia polític que s'hi atrevisca. I si ho intenten els passa com a Alexis Tsipras en Grècia.

Ja no és una estaca el que cal tombar sinó una estructura social que cal trencar i la por de totes i tots és massa gran per atrevir-s'hi.