Ja feia dos dies que Pau anava darrere d’ell perquè volia comentar-li el que es parlà durant el cap de setmana en el encontre del mas de ... Des de la Conselleria volien fer una aposta decidida per implantar el treball per àmbits en l’ESO obligant a tots els centres a que implantaren la metodologia en diverses àrees.

“- El divendres, quan vaig eixir cap al mas de... Estava convençut que la cosa no anava a portar massa debat. Però no fou així, ens hem quedat a mitges en la discussió perquè entre altres coses caldrà configurar amb els sindicats nostres l’estratègia que hem de portar endavant.” comentà Pau

Ja feia anys que Jordi dissentia molt de la connivència amb els sindicats, encara que foren “nostres”. Perquè això de “nostres” ho matisava a cada dia mes. Recordava com al principi, a la primera escola d’estiu a la que va assistir estaven en la comissió organitzadora tots els sindicats d’esquerra. A poc a poc els interessos individuals del professorat va anar deixant pas a una perspectiva més holística del sistema educatiu. Morepes i sindicats van anar prenent cadascú el seu camí fins que sols va quedar un sindicat comprometent-se obertament amb ells com a organització encara que la referència als MRP seguia sent constant en el discurs d’alguns sindicats, aquells que Pau anomenava “nostres” amb certa ingenuïtat.

El patí anava omplint-se a poc a poc de criatures i havien de tallar la conversa per la qual cosa Jordi va emplaçar al seu jove company a fer-se una cervesa després de les classes i raonar del tema. Mentre li recomanà que en un ratet que tinguera durant el dia llegirà el que deia sobre el tema A. Zabala feia alguns a una Escoleta de la Tardor en en 1994 (veure el text), Encara que calia contemporanitzar el discurs del president de Graó.

I fou justament sobre aquesta asincronia que s’encetà el debat. Pau no estava sol. Havia comentat el fet amb les dues joves practicants que tenia a la seua aula eixos dies, i ambdues mostraren el seu interés en participar a la tertúlia. Com antigues alumnes del centre, coneixien a Jordi i volien conèixer de primera mà el que deia al respecte.

Com que sabia que les apreciacions que es feien al final del document Jordi s’havia preparat i portava sota el braç una xicoteta joia que guardava en una estanteria tancada de la biblioteca. En eixe armari, estaven una sèrie de llibres publicats i repartits als centres durant la segona república, que s’havien salvat miraculosament de la purga que es feu durant l’època franquista. El manual que portava havia estat editat per als centres de la república i s’anomenava centres d’interés. Estava dividint en quinze lliçons dedicada cadascuna a un centre d’interés a partir de les idees de Décroly. Clar que era un llibre tancat amb una perspectiva dirigista dels continguts curriculars.

- Si aquest llibre us sembla desfasat és completament normal ja que en el moment en el que es va editar, tant els mitjans tècnics, la legislació com els coneixements pedagògics que es posseïen no permetien anar més enllà. Malgrat encara era força innovador molts anys després en que la perspectiva globalitzadora, holística ho com li vulgueu dir, encara és un tabú per a molt de professorat.

- I en què canvia la proposta de Zabala, objectà Pau. Al text diu : El joc és la manera més apropiada perquè desenrotllen algunes capacitats. L'objectiu no és que aprenguen a jugar sinó que aprenguen conceptes, procediments i actituds. En l'ensenyament solen confondre's els mitjans amb la finalitat. El currículum obert, la globalització... no són finalitats, són mitjans. Però l'objectiu fonamental és que aprenguen "x" coses.” O siga, seguim igual, no es tracta de donar protagonisme a l’alumnat sinó al currículum.

Llúcia, una de les dues mestres de pràctiques intervingué.

- Estic una mica perduda. A l’escola de magisteri ens han parlat de globalització, de Décroly però Pau va anar a una jornada sobre àmbits i quan hem estat a infantil ens han dit que elles treballen per projectes. Si ara ho adobem amb aquesta història del currículum, ja hem trobe definitivament fora de joc.

- Doncs a guarda jo, assentí la seua companya Lidia. A més això era l’any passat en una optativa d’història de l’educació. Així que ja em diràs.

- Doncs ahí tens una mostra fefaent del que estem dient. Creus que si la metodologia que va seguir el vostre professor d’història de la pedagogia, en lloc de gastar la metodologia de Bernat haguera gastat la de Marta i us haguera fet reflexionar a partir d’una pràctica vostra, ho tindríeu més clar?

- Possiblement.

- Però el més greu és que queda fora d’aquesta reflexió molts aspectes culturals que determinen molt més del que sembla aquesta decisió. La globalització pedagògica, gasteu el nom que gasteu, parteix d’un dilema filosòfic que ja es plantejava en l’antiga Grècia: que és més important les parts o el tot. Traslladat el debat a la pedagogia ens trobem davant del debat currículum per àrees o globalitzat. Des dels MRP la postura no és a favor de l’un o de l’altre. Als anys vuitanta aquest debat ja es va focalitzar en l’aprenentatge de la lectoescriptura i les senyores Ferreiro i Teberosky ens aclariren que era l’alumnat que feia eixa construcció i tant se’n donava per con començaven ja que xiquets i xiquetes farien el seu recorregut particular. D’ahí que si ampliem la perspectiva i plantegem un dilema similar per a la resta d’aprenentatges, molt aviat ens adonarem que és fonamental que tinguem en compte el recorregut cognitiu individual i no tant lla metodologia que anem a gastar pe impartir-los.

- Vol dir això que són els alumnes els que han de decidir el que van a aprendre,? s’esglaià Lidia.

Jordi és queda una mica parat. No sabia respondre a mitges així que li va proposar un altre document. Era una part d’un curs que havia donat feia poc dirigit a l’actualització pedagògica del professorat.

- Sí, però si vas amb aquests arguments al professorat de secundària et diran "que bueno, que vale, que me alegro", però no els resoldràs el tema, salta Pau que ja coneixia el document de Jordi.

- Clar que no, ni ho pretenc. El problema no és discutir el benefici de l’ensenyament per àmbits o com si li vulga dir a un enfocament del currículum dirigit a donar protagonisme a l’alumnat. El problema és que l’administració sol plantejar propostes que van en contra de la legislació que ella mateix promulga. Si recordes el document de Zabala, quan al principi li pregunten si es pot treballar de forma globalitzada amb un currículum per àrees ell respon lacònica però contundentment.: NO. Això ho diu en 1994 i avui estan redactant un nou currículum per àrees, s’estan portant endavant unes oposicions per àrees amb un professorat provenint d’un universitat i d’un sistema que considera que un llicenciat en exactes pot donar sense problemes classes de francés. I ho potser, n’estic segur. Però que passa?, ningú ha previst que si un dia, en acabar la seua carrera universitària, eixe estudiant d'exactes es decideix passar-se'n a l’ensenyament, caldrà que sàpiga altres coses a més de les matemàtiques que li han ensenyat. En tota la seua escolaritat sols ha conegut un ensenyament per àrees on la literatura i la història estaven separades, on les matemàtiques necessàries per resoldre problemes físics es donaven en classe de matemàtiques i no de física, on es suposava que valors, procediments i tot allò que no eren coneixements acadèmics, s’adquirien de forma natural, a colps de bufetades que es rebien al patí o a casa. El bullying existia, clar que existia però cadascú se les apanyava com podia per resoldre la situació.

Ara, a eixe professorat, ve el conseller de torn a dir-li que per nassos ha de treballar per àmbits o donar les classes en anglés. I si no ho sap fer que s’apanye. Cregueu que això té alguna cosa a veure amb l’ensenyament per àmbits.

Els tres interlocutors es quedaren en silenci.

- Aleshores què,? "ajo y agua" com diuen els castellans? , preguntà Llúcia.

- Mira Llúcia, quan estaves a les meus classes, jo com treballava com Marta o com Bernat?

- Més aviat com Marta.

- I quina preparació tenia?, quin era el currículum?, què em deien els companys?, etc. La gran diferència era que jo estava convençut que si volia impartir un ensenyament universalment obligatori, la millor manera de fer-ho era com ho estava fent i me les vaig apanyar per ensenyar-me com fer-ho.

- Vols dir que si l’administració vol introduir innovacions, primer que pose els mitjans per que així puga ser, saltà Pau. Però això saps el que significa? saps que caldria, fins i tot, canviar la mentalitat dels ciutadans. Això és impossible, és una utopia.

- Segons algun filòsof, la utopia és allò que encara no s’ha realitzat, puntualitzà Jordi.

- La companyia és molt bona però me'n tinc que anar, digué Lidia i tots quatre decidiren que encara podien aprofitar el que quedava del dia i que ja seguirien parlant.