Ens parem una mica sobre la naturalesa dels continguts conceptuals. Si volem educar en valors, si aquests valors han d'ajudar l'alumnat a viure en l'entorn immediat en què es troba immers, si l'entorn no està compartimentat i, per fi, si, tal com ens assenyala M. Mayer citant Sauvé , l'educació ambiental és "un espai per produir nous sabers i al mateix temps proposar un enfocament crític del saber" no veiem perquè n'hem de fer un element a banda, al marge del currículum, restant-li la importància que ha de tenir en tant que objectiu primer i principal del currículum. I així ho hem entés des de fa temps molts mestres que proposàrem des d'un principi que desaparegueren les àrees d'història, geografia i ciències naturals perquè, des d'un enfocament holístic, nasquera l'àrea de Coneixement del Medi. Clar que, a la vista dels resultats i després dels darrers canvis introduïts amb la LOCE pels que estan més preocupats per obtenir "súbdits" fidels que ciutadans responsables, és evident que encara cal insistir en la complementarietat de les àrees, Però, que quede clar que, si el tractament dels anomenats temes transversals es fa des de la perspectiva d'elements que no estan directament lligats al currículum, estarem donant encara més facilitats als tayloritzadors de l'educació. Així podran continuar la seua tasca de disgregació i reducció de l'ensenyament a l'adquisició d'unes destreses amb la única finalitat de superar els nivells acadèmics oficials encara que no siguen suficientment útils per a comprendre el món que els envolta.

La resposta a la pregunta d'on traurem els continguts és evident: del curriculum interrelacionant els sabers sense parar-nos a pensar a quina àrea pertanyen. La qual cosa implica que el temps que dedicarem al projecte correspondrà, dins del del nostre horari, al projecte en si, i no a alguna àrea concreta. Aquest plantejament entrara en conflicte amb l’estructura oficial del currículum. I a l’hora de remetre el nostre horari de classe haurem de “mentir” encara que aquesta “mentida” no ho siga realment perquè si que li dedicarem un temps específic corresponent a una àrea concreta. Però dividir aquest temps en hores, minuts o mil·lèsimes de segons ens sembla a més d’impossible una solemne bovada. Se m’acut la famosa frase que els guionistes de la pel·lícula “El turment i l’èxtasi” posaven en boca de Charlton Heston interpretant el paper de Miguel Angel. Mentre pintava la Capella Sixtina, el papa Juli II, acudia freqüentment a inspeccionar la marxa del treball i, quan li preguntava al pintor que quan acabaria el treball, aquest li responia, “Quan l’acabe”. A l’inspector que ens preguntara quan de temps dedicarem de cada àrea, destinarem al nostre projecte hauríem de poder respondre “el necessari”. No hi ha mesura si el que estem realitzant és correcte i correspon, com ho demostrarem, al currículum. Sols la nostra consciència professional ha de saber jutjar si el que estem fent és correcte. Altres paràmetres com la implicació de l’alumnat, la millora del seu rendiment, l’adquisició d’actituds o més aviat de conductes avaluables, han de servir a donar-nos els instruments necessaris per avaluar el nostre treball. El temps que hem dedicat i la seua relació amb àrees concretes n’és sol un criteri més i malauradament és l’únic que ens demana la programació administrativa.

A l’hora de decidir quin conceptes ens cal treballar citarem a Neus Sanmartí : “Es pot transmetre a l’alumnat només pautes per actuar, però si es vol que siguin capaços de prendre decisions autònomament i aportar noves solucions als problemes. Caldrà que aprenguin a construir models teòrics de la ciència”. Al mateix article l’autora aclareix que model científic és el “que serveix per explicar un conjunt de fenòmens que succeeixen al món” com per exemple el “model ésser viu [que] està relacionat amb el model ecosistema i té submodels: fotosíntesi, respiració...”. Aquesta comprensió dels model científic va indefugiblement lligada a l’adquisició d’uns conceptes. Però “el nombre de conceptes científics és elevadíssim i no té gaire sentit anar-los aprenent de manera atomitzada” sinó més aviat “identificar unes grans idees o models, pocs però rellevants ...” Més lluny, l’autora assenyala que “ l’instrument mediador en tota interacció és el llenguatge i, per tant, a les classes de ciéncies cal afavorir que els i les alumnats aprenguin a comunicar-se utilitzant-ne de diferents tipus: oral. Escrit, gràfic, gestual, matemàtic, informàtic,...”

Tenim ja definit el marc dins del qual estaran inscrit els continguts conceptuals que anem a triar. D’una banda tots aquells que de manera interrelacionada ajudaran a construir els models científics útils per a donar resposta als interrogants plantejats al projecte. D’altra tots aquells que permetran el domini del llenguatge que han d’utilitzar els alumnats per comunicar els coneixements que van adquirint. Aquestos instruments lingüístics no han d’anar forçosament lligats a l’àrea de llenguatge sinó amb totes aquelles àrees que donen instruments a l’alumnat per a representar la realitat (llenguatge plàstic, llenguatge matemàtic, etc.)