l'educació No és un negoci!!!

Tanmateix ha de quedar clar que no podem posar dins del mateix sac a totes les ONG, lluny d'ahí. Moltes realitzen una tasca meravellosa. Però hauríem de tenir clar que aquestes no haurien d'existir. Si els governs compliren amb allò que acorden en les meses internacionals on s'omplin de bones paraules, no caldria ni OXFAM ni ninguna altra organització sense fronteres. Unicef, Acnur i altres associacions que en principi depenen directament de la ONU per exemple, haurien d'estar finançades pels estats membres amb les quotes que han de pagar anualment. Però hi ha un bon nombre de països que no compleixen. Els primers en no pagar el que es correspon són Rússia i Estats Units. Mentre, les organitzacions humanitàries han de recórrer a les donacions particulars com ho fan com la resta de les ONG. Però elles no són Organitzacions No Governamentals, elles si són governamentals. La existència de les ONG fou per cobrir els buits on no arribaven les organitzacions que depenen directament d'organismes nacionals o supranacionals.

Amb aquestes polítiques s'ha deixat el camp lliure als magnats que dediquen part dels seues ingressos al que ells anomenen fundacions humanitàries. Vegeu sinó per exemple el cas de Carlos Slim a Mèxic. Aquest ha finançat material pedagògic (ordinadors) per a la majoria de les escoles mentre l'educació mexicana que està patint una profunda crisis com ho demostra les vagues que dia si i dia també estan paralitzant el país. Tot i això Carlos Slim, així com altres com el senyor Bill Gates o Mark Zuckerberg, tenen com a una de les seues principals ocupacions la filantropia. En aquestos moments en els que les despeses socials baixen a cada dia, es pretén deixar en mans privades l'assistència de les necessitats bàsiques de la població. Aquests decidiran, a través de les seues fundacions, en que es gastaran els diners i a qui beneficiaran. Així el senyor Bill Gates que volia omplir Àfrica de pollastres (transgènics?) per resoldre, segons ell, la gana dels africans.

Volem recordar a qui ens governen que, tot i comptar amb el nostre suport en tot allò que supose lluitar i dignificar l’educació, no acceptem el finançament encobert de suposats filantrops. Nosaltres estem i estarem SEMPRE per una escola pública gratuïta, fora de qualsevol mercat i a càrrec de l'estat, garantia de pluralitat democràtica.

Innovar sembla sovint anar lligat a posseir material educatiu molt modern. Sense dubte la informàtica n'ha estat l'exemple evident en aquests darrers temps del que alguns consideren Innovació educativa. Però sota l’etiqueta de material innovadors hi ha molt més. I no sempre es tracta d’objectes físics sinó fins i tot d’idees. Deixem sols com a mostra aquest excel·lent article que us recomane (Elitismo educativo, escuelas concertadas y bilingüismo)

Clar que per vendre no n’hi ha prou amb un producte, cal una cadena de comercialització amb venedors eixerits i compradors convençuts. A més tots han de trobar-se en el lloc i moment adequat perquè es puga fer la venda. Internet és eixe lloc. La xarxa és un espai ric en experiències de tot tipus i també és el major difusor de propaganda amb que conten els mitjans de comunicació de massa.

Tants anys donant classe m’han fet ser força escèptic en quan a les panacees universals i als remeis definitius. La retafila de teories que han ocupat l’espai escolar amb la benedicció de les autoritats o sense ella, m’han fet posar-me a la defensiva a cada vegada que sent parlar de noves propostes. Sobretot quan aquestes noves propostes porten noms com Maria Montessori, Jean Piaget, Célestin Freinet, Paolo Freire, John Dewey o d’altres. Aquestes propostes no són noves, portem més de cent anys amb elles. El que és nou és l’embolcall i aquest és el perill. Tots els pedagogs que he citat, tal vegada els que més han marcat la meua feina, són junts a uns quants altres, la base fonamental sobre la que s’ha de sustentar l’escola del Segle XXI, però no són cap segell que s'estampa sobre la façana dels centres educatius per a vendre'n l'ensenyament que s'hi imparteix.

Però alerta hi ha dos perills que poden ser els que poden fer caure tot l’andami: la confiança del professorat i la moda. El primer factor és sense dubte el més important. Però el que més mal està fent en aquests moments és el segon. Si la meua generació arribà ràpidament a l’escepticisme pedagògic immobilitzant, què no passarà amb aquestes noves generacions disposades a canviar l’escola bombardejades pels mitjans per escoles suposadament noves que beuen a totes les fonts que hem begut els demès però amb propostes exclusivistes i suposadament públiques? (ref. Article anterior) Les Xarxes socials son un brou on van coent totes aquestes pastes sense donar prou temps per reflexionar en profunditat sobre el que representen ja que no es tracta sols del contingut sinó del continent.

Però el més greu és que cap canvi serà possible en l’escola sinó hi ha prèviament un convenciment de l’ensenyant. La persona sobre la que recau la responsabilitat de preparar segons uns canons establerts ja per la societat, a la resta de la societat. Aquesta ha ser una persona amb el dubte permanent. Però ha de saber i, sobretot, poder gestionar aquest dubte en benefici dels aprenents.