Insistim en la generalització de l'etapa escolar de 0 a 3 anys sense adonar-nos que l'existència de les escoletes per a infants de menys de 4 anys és el símptoma d'una malaltia molt greu que pateix la nostra civilització. Som l'única civilització coneguda que escolaritza xiquetes i xiquets de menys de 4 anys. Fins i tot, una civilització tan estricta com l'espartana, escolaritzava a les xiquetes i als xiquets a partir dels 7 anys. Deixar als nostres fills i filles de 0 a 3 anys, a les 8 del matí en una escoleta per no recollir-los fins a les 6 o les 7 de la vesprada és una mostra molt greu de la preferència de la nostra societat per l'economia per damunt de l'humanisme. El renaixement va relegar Déu a un segon pla donant a l'ésser humà un paper primordial. Però des de l'adveniment de la burgesia com a classe dominant l'economia ocupa el lloc de Jahvè en l'altar. Si no som capaços de curar d'aquest mal produirem un dèficit emocional i educatius que ja està mostrant els seus efectes negatius.

Tal com apareix a l’article de “El Quinze” del 16 d’abril de 2021, l’escola 0 a 3 anys és molt important com a factor compensador de les desigualtats socials. I aquest ha estat una de les raons fonamentals de demanar-la amb tanta insistència des de l’esquerra. Fins i tot, imbuïts per la idea que l’escola tenia un paper molt important a complir quant a custòdia dels xiquets per a permetre que pares i mares concilien la seua vida laboral amb les seues obligacions familiars, s’arriba a impulsar escoles matineres, models d’escola 360° i altres propostes dirigides a formar l’alumnat mentre les famílies no poden fer-ho.

En les dècades de 1960 i 1970, la necessitat de la cústodia dels infants era condició sine qua non per aconseguir l'alliberament de la dona del que comportava la criança dels infants. En eixe moment, totes les forces progressites insistiren en la necessitat de la creació d'escoletes de 0 a 3 anys. Malauradament les escoletes han aconseguit eixe objectiu. Ans al contrari han permés als poders executius imposar normes restricitives en quan a l'atenció dels més menuts per a les seues mares que han de bregar continuament per un permís de maternitat que els permeta tenir millor cura dels seus fills i filles.

I amb tot això, l'assumpció per part dels pares de les seues obligacions familiars s'ha vist retraçada. No cal preocupar-se de compartir les obligacions de la criança ja que quan la mare no està, es té una escoleta per tenir cura dels fills. Avui sembla que s'està avançant, encara que massa lentament, cap a la igualtat de pares i mares en la cura dels menuts. Potser les noves formules familiars sense necessàriament una parella bisexual ajude a veure el problema amb ulls diferents. El que es segur és que xiquetes i xiquetes entre 0 i 3 anys han d'estar curats pels familiars i, enlloc de lluitar per la universalització de l'esnsenyament 0 3 proposem que s'universalitzen models on els familiars puguen estar tenint cura dels seus infants fins al 6 anys.

Clar que l’argument principal per impulsar l’existència de les escoletes de 0 a 3 anys ha de ser pedagògic, almenys així ho plantegen els MRP. L’estimulació precoç en tots els àmbits des de la psicomotricitat a les capacitats artístiques o aquelles lligades a les àrees acadèmiques més tradicionals, millora considerablement els resultats escolars.

La raó més important perquè siga eixí és l’afectiva. No seria capaç en aquest moment de citar algun estudi que s’haja fet respecte de la deficiència afectiva dels xiquets i xiquetes escolaritzats des que encara duien bolquers. Però si que s’ha detectat que quan s’escolaritzen des de molt menuts, els infants mostren una sèrie de comportaments que resulten d’una evident carència afectiva.

Si parem atenció a l’educació a la majoria de les civilitzacions preoccidentals, Mesoamèrica, Xina, Índia, etc., els infants eren educats principalment per la família fins als quatre anys. Una educació tan deshumanitzada com l'espartana no escolaritzava als infants fins als 6 anys. Tot allò que tenia a veure amb la vida familiar, ho aprenien en eixes edats a casa.

Fins i tot, fa tan sols uns cinquanta anys, existia als pobles unes dones ja majors que feien costura a casa, el que consistia a tindre cura dels menuts del veïnatge mentre la mare anava a fer compres. Iaios i iaies també contribuïen en l’educació dels més menuts. Pel que fa als continguts no eren acadèmics sinó endocultural, és a dir que aquests anys servien perquè xiquetes i xiquets adquiriren els comportaments bàsics de la vida en família que anaven des de l’endreç personal a costums alimentaris, fórmules de cortesia i valors culturals tradicionals. Ni que dir té que la manca de respecte per als majors, aquella urbanitat necessària per la vida en societat, el respecte per la resta de la humanitat es viu molt més intensament al costat d'uns adults que serveixen de model i amb els que es té un vincle emocional potent com són els membres de la família. Si bé esta educació no preparava a l’alumnat per a adquirir els coneixements transcendentals que els aportaria l’escola, si és que hi anaven, almenys els preparava par a la vida diària en l’entorn en el qual anaven a viure.

Això, avui, no ho pot complir l’escola 0.3. Tal vegada s’aproxime a l’adquisició d’uns hàbits i rutines establits com a socialment acceptables però sense el reforç imprescindible de l’experimentació d’aquests hàbits en la vida diària. Cada família és un nucli cultural individualitzat i adopta els hàbits i rutines generals a les seues particularitats de la mateixa forma que ho fa l’escola des d'un model estandarditzat.

Cal doncs tornar a l’escola de cagons com li deien al meu poble? Evidentment no. Ara bé el que si cal, és modificar substancialment tant el model de les escoletes com, sobretot el pes de la vida laboral dins dels quefers diaris de les persones.

Anem amb el model d’escoletes. Els horaris actuals i el personal que atén als infants pot modificar-se substancialment tractant d’adaptar-lo a una vida social on el pes de l’educació dins del nucli familiar puga ser més important. Un model d’escoletes com el que s’ha experimentat en alguns llocs en el que els més menuts acudeixen en moments concrets, no durant tot el dia, on els familiars poden estar amb els seus fills o filles per a donar-los el suport afectiu fonamental en aquestes edats, on la mestra pot compartir l’educació amb les famílies, ens sembla més adequat que l’actual plantejada des d’una òptica propedèutica preocupada per l’entrada de l’infant en l’escola tradicional.

Clar que això sols serà possible si les famílies deixen de posar a la vida laboral per damunt de qualsevol altre tipus de vida. La consecució de mitjans econòmics per seguir vivint és important però la via per aconseguir-los no ha de situar-se com a eix vertebrador de tota la vida de les persones. Cal matisar l’èxit laboral, un valor essencialment ultraliberal, per poder encabir l’oci, la vida familiar i altres aspectes vivencials dins del model de vida de les persones. La conciliació de la vida familiar ha de superar la dicotomia treball versus vida familiar. Ambdues perspectives, enriquides per expectatives personals han de poder conviure sense ser un motiu d’angoixa individual. L’harmonització de totes les facetes de la vida és el que fa que les persones siguen més felices.

Ramon Torres

La Pobla Llarga a 17 d’abril de 2021