Dir que ha de ser l’alumnat que de forma autònoma siga capaç de resoldre els problemes d’assetjament, pot semblar producte d’una visió obsoleta de l'educació. Ans al contrari, l’única forma d’ajudar l’alumnat a resoldre de forma definitiva els conflictes entre iguals consisteix a enfortir l’autonomia de les persones. Clar que no estem demanant als familiars que donen consells per defendre’s violentament, com solia passar. Podem trobar en les pel·lícules i avui fins i tot en les xarxes socials, com la resposta millor davant l’assetjament és superar en força a l’oponent. En altre moment ens pararem a veure com “Son Goku” i/o “Karaté Kid” han contribuït molt poc en resoldre els problemes d’assetjament escolar. El que ens ocupa en aquest moment, són sobretot els protocols antibullying on poques vegades es plantegen accions globals i col·lectives.

La primera acció que es planteja és la denúncia que existeix una situació d’assetjament al centre. El curiós és, que la detecció de la situació, segons planteja el protocol, es faça de forma externa a l’aula, com un fet excepcional. Però, al País Valencià en la memòria 2019, és a dir amb dades del 2018, el darrer any amb un funcionament mínimament normal als centres, hi ha 4384 incidències registrades mentre en 2008, deu anys abans, sols n’hi havia 1518.(2)

El fet hauria de requerir que la Conselleria mirara detingudament quines causes expliquen un augment tan espectacular, ja que pot considerar-se una mostra de la ineficàcia del protocol. Ara bé, cal analitzar una multitud de factors per explicar un increment tan espectacular sobretot pel que fa a la superació de la por a la denúncia. Tot i això, el pla Previ, en lloc de resoldre el problema l’està quadruplicat, i s’està normalitzant la denúncia telefònica com a resposta a situacions d’assetjament. La denúncia és necessària, però no totes les denuncies tenen el mateix efecte ni les solucions tenen la mateixa eficàcia i durabilitat.

A l’informe citat (3), trobem que més d’un 35% de les denúncies les fan persones que no són el mateix alumnat, cal preguntar-nos fins a quin punt aquestes beneficiaran a les persones assetjades. Sabem que entre les característiques de l’alumnat assetjat tenim que són persones callades, tímides, insegures, amb baixa autoestima, físicament dèbils amb, fins i tot amb idees suïcides. Clar que a aquestes persones no els resoldrem els problemes realitzant la feina per ells. Si en un primer moment potser útil denunciar públicament la situació perquè siga tinguda en compte, caldrà dotar a l’assetjat dels instruments per poder-se defendre per si mateix més enllà de l’entorn escolar. Tornem a insistir en la importància d’adquirir estratègies autònomes per a enfrontar-se a situacions d’assetjament. Colell i Escudé (4) assenyalem la sobreprotecció com un dels factors que intervenen en l’assetjament. Una persona que té com a única resposta a un problema, buscar a un tercer perquè li’l resolga, no arribarà a ser adult.

L’assetjament entre iguals, respon a causes molt diverses amb motivacions que van molt més enllà de l’entorn escolar. Algun biòleg o antropòleg ens podria mostrar com, mascles i femelles tenen una sèrie de comportaments propis dels adolescents en qualsevol societat animal i doncs també en l’espècie humana. El període de la pubertat és aquell en el que s’ha d’adquirir l’autoconfiança dins d’un entorn d’enfrontament amb, sobretot, els individus del teu propi sexe. L’ebullició hormonal que caracteritza aquesta època no sols produeix acné i canvis en la veu, sinó problemes de lideratge i d’acceptació del grup. Problemes que es tradueixen sovint en major o menor èxit sexual. El nombre de documentals sobre els animals en zel és insignificant al costat de la quantitat de llibres, pel·lícules i altres obres artístiques que insisteixen en l’enfrontament, tant entre mascles com entre femelles en la pubertat. Per a mostra tenim les innombrables versions, adaptacions i altres que s’han fet sobre el drama de Romeu i Julieta, on dos adolescents combaten a mort per l’hegemonia del seu llinatge com a rerefons d’un amor exacerbat.

El conflicte, en el cas dels humans, adquireix una dimensió diferent, a causa de la dicotomia cos/ment resultat d’una característica específica de la nostra espècie: tindre consciència operativa, és a dir tindre la capacitat de ser conscient dels nostres actes fins a poder-los modificar voluntàriament. L'ésser humà és capaç de modificar les seues pulsions naturals de forma voluntària. Caldria, en altre lloc, aprofundir en el concepte de voluntat fortament lligat al de llibertat i de l'ètica individual, però sols direm que, en els casos de persecució o d'assetjament, els humans poden superar les pulsions que el duen a actuar de forma conflictiva. El nostre objectiu és, ajudar a l'educand a desenvolupar eines per poder reflexionar objectivament sobre les seues pulsions, a fi de gestionar-les en funció de l'impacte que tindran sobre l'entorn social en què es troba l'individu.

Així tindrem a l'alumnat que destaca per motius físics, intel·lectuals, esportius, etc., que s'enfrontaran entre si per ocupar el lloc de líder. Tot i que, en molts casos, sembla ser la intel·ligència escolar la que es veu assetjada per la força física, el contrari es dona en freqüència, sobretot en el ciberassetjament o altres formes de persecució sense contacte físic. Encara que generalment, l'alumnat agressor o agredit no és conscient d'aquesta situació. fins i tot, no es poden identificar actituds conflictives en certs alumnes víctimes de rebuig pels seus companys. existeix sovint una percepció inconscient de les possibilitats de lideratge d'altri que provocaran un conflicte que no té causes visibles.

És doncs fonamental educar el raonament conscient per a permetre als éssers humans adquirir estratègies de control dels segrestos emocionals (5). Una anàlisi de les causes dels conflictes, una reflexió sobre sentiments, passions i altres reaccions emocionals, doten a l’alumnat de les eines necessàries per a resoldre els conflictes. Una educació que ajude a controlar les passions i les pulsions hauria de tindre un espai fonamental dins el currículum, tant o més que les matemàtiques o l’ortografia. La manca d'educació emocional, està a la base de la majoria dels conflictes que poden arribar a guerres mundials. La societat ha de ser conscient que ha d'implementar mesures que ajuden a resoldre positivament les crisis d’adolescència si no volem que molts individus les arrosseguen fins a la tomba.

De la mateixa manera que tenim en compte el desenvolupament cognitiu de l'aprenent, a l’hora de decidir els continguts acadèmics que hem d’impartir, caldrà tindre en compte el seu desenvolupament social i veure com hi ha unes pautes de comportament que són pròpies a certes edats i que donaran, si no incidim educativament sobre elles, comportaments conflictius. Un xiquet o xiqueta de set anys està en una fase de desenvolupament cognitiu concreta, però sense una intervenció educativa escaient, no serà capaç de desenvolupar aquesta potencialitat si no rep l’educació necessària o, millor dit, la interacció social pertinent. En el cas dels comportaments socials, ens trobem davant la mateixa disjuntiva. Si sabem que en un moment donat entre els 11 i 13 anys, l'alumnat iniciarà a més dels canvis físics, unes modificacions hormonals i sinàptiques que abocaran en una crisi més o menys violenta, caldrà que ho tinguem en compte. L’anàlisi del comportament individual de cada alumne i l’acció educativa són eines bàsiques de cara a reorientar els comportaments i evitar el conflicte.

Malauradament els protocols que planteja l'administració no contemplen suficients accions preventives dirigides a la formació de l’alumnat col·lectivament. No hi ha un lloc específic dins del currículum per formar emocionalment. L'aula és la unitat d'interacció social base de l'alumnat. El currículum, no sols com a font, sinó com a objectiu, ha de considerar la sociologia de l'aula com a un espai en el qual s'experimentaran situacions socials que provoquen aprenentatges positius. L'alumnat ha d'adquirir competències socials que li permetran actuar positivament en l'entorn social immediat com la solució als conflictes fora de l’aula. És dins de l’aula on s’han de tractar els problemes d'assetjament o de persecució, ja que no són el resultat de comportaments individuals sinó de dinàmiques col·lectives amb unes característiques pròpies de l’edat i amb repercussions sobre l’entorn immediat.

Actualment, els i les freinetistes, aquells ensenyants seguidors de la pedagogia Freinet, són considerats com els que millor apliquen aquesta “tècnica”[6]. Més que descriure el com es fa una assemblea[7] ens ocupa els objectius que pretenem assolir:

Superació dels instints primaris

Un aspecte important en la postergació de la resposta a una agressió, és la superació dels instints primaris. No podrem erradicar la violència si no ensenyem a les persones a superar la tensió que suposa el conflicte. Els mecanismes primaris del nostre cervell, ens trauen de moltes situacions de perill, les reaccions en situacions de conflicte descarreguen tota una sèrie de neurotransmissors que ens aboquen a reaccions primàries generalment violentes[8].

Qualsevol tècnica per a superar aquests reflexos instintius implica allunyar-se de la tensió que provoca el conflicte per la qual cosa la posposició del problema a un moment ulterior ens aportarà molts beneficis. En el cas de les classes de primària i sobretot infantil, en el moment de l’assemblea pot passar que el motiu del conflicte o, inclús, el mateix conflicte, estiga ja resolt de forma natural i es retire la crítica. Per això és fonamental que les assemblees es realitzen des d'infantil, com qualsevol altre aprenentatge, car ens trobarem que en aquests casos, el lideratge no tindrà tanta importància com a partir de la pubertat, i doncs serà més fàcil arribar a acords. Creem així la rutina de la resolució pacífica del conflicte que ens serà molt útil quan les motivacions per a l'enfrontament seran més viscerals.

Desvalorització de l’agressivitat com a resposta.

La posposició d’un conflicte dins l’aula a una assemblea posterior, té com a principal objectiu la desvalorització de l’agressivitat com a resposta única. Resoldre un problema en el mateix moment que es produeix pot ser contraproduent. Sobretot si al remat, el tractament del problema aboca en un atzucac. En aquest moment els individus en conflicte tendiran a buscar una resposta agressiva no sols en l'àmbit físic sinó sobretot verbal. Ens trobem davant una resposta límbica pròpia de qualsevol animal en situació de perill. Demanar-li en aquest moment que es tranquil·litze pot resultar força difícil. Per la qual cosa, és preferible eliminar les raons del conflicte i deixar-ne l'anàlisi per a més tard. Sense contar que a partir de certa edat es tendirà a la utilització de qualsevol situació per a retardar al màxim l’inici de la classe normal, la qual cosa condicionarà el debat.

La bústia: Critique i felicite

És un dels elements polèmics. Freqüentment hi ha ensenyants que s’oposen a què l’alumnat aprenga la cultura de la denúncia. Consideren que incitar a l’alumnat a què pose critiques a la bustia, és ensenyar-lo a acusar sense fonament. Ho consideren com una dinàmica més pròpia dels règims feixistes que de l'aprenentatge democràtic. Tot i això, aquest mateix professorat, està d’acord amb telèfons d’auxili i altres eines que tenen com a principal objectiu la denúncia. Però al telèfon hi arribarà de tot i no hi ha una persona encarregada de fer reflexionar col·lectivament als denunciants sobre la pertinència de la denúncia i tampoc està previst que, a l’hora de prendre unes mesures, es faça de forma col·lectiva. Aquesta dinàmica fa que les mesures mampreses siguen externes. La resta de l’aula que coneix i sap el que ha passat i que té una opinió respecte al conflicte, es quedarà al marge. La lliçó que s'extraurà és que les decisions es prenen externament i doncs no existeixen raons per a participar en les preses de decisions socials, qui sosté el poder se n'encarregarà.

El fet és que existeix, en el nostre país, un substrat polític que demonitza tota mena de denúncia. Pocs de nosaltres aconsegueixen superar aquesta fase juvenil en la qual el denunciant és un “xivato”, acuseta en català més correcte, mereixedor de l’ostracisme. Ara bé, també som conscient que els assetjaments més ferotges es protegeixen darrere d’aquesta cultura i costarà molt superar aquest a priori.

D’ací la importància de la bústia on l’alumnat pot posar crítiques, felicitacions i suggeriments. Més enllà de la postergació del conflicte del qual ja hem parlat, la bústia permetrà, a l’alumnat esperonat, demanar ajuda. La posterior discussió entre tota l’aula de la crítica, aportarà elements per delimitar el més objectivament possible el conflicte, impulsar a tot l’alumnat a sentir el problema com a seu i no únicament de les persones enfrontades. Per altra banda s’incentivarà l’alumnat a no deixar problemes sense solució, encara que la solució siga deixar que es resolga més endavant, i sobretot a proposar respostes que siguen justes i que creen allò que s’anomena dret consuetudinari, base de qualsevol legislació. Així, més enllà de la simple solució d’un conflicte, s’està ensenyant democràcia: denunciar el que és pertinent, jutjar objectivament una situació, adoptar mesures consensuades davant una situació concreta i elaborar una justícia que comprometa a tots.

Quant al tema que ens ocupa, l’assetjament escolar, l’assemblea serà el millor camí per evitar-lo. I no sols en benefici de l'assetjat, sinó perquè el mateix professorat podrà detectar, a partir de les crítiques, les dinàmiques grupals que s’estableixen dins l’aula i doncs, les possibilitats d’aïllament o persecució de certes persones. Per altra banda, el mateix assetjat tindrà en l’assemblea un espai on poder contrastar la seua percepció del conflicte a través de la interacció amb la resta dels companys i d’enfortir-se.

Una raó fonamental per utilitzar l'assemblea per resoldre els problemes d'assetjament, és la reflexió que podran fer aquells que Olweus [9] anomena seguidors, partidaris o espectadors. A l'assemblea tindran la possibilitat de realitzar una reflexió de forma col·lectiva, contrastant els seus arguments amb els de la resta de l'aula per arribar a una decisió que superarà els esquemes en els quals s'han mogut per justificar la seua actitud davant l'assetjament.

La figura del professorat és essencial en l’assemblea. Tot i que les tasques de moderació, direcció, secretariat, etc., recauen directament en l’alumnat, l'adult ha de saber reconduir els debats per obtindre'n resultats educatius. Cal que intervinga de la forma més indirecta possible quan les persones que dirigeixen l’assemblea, no la controlen. També pot reagrupar les crítiques, felicitacions i suggeriments per avançar el debat, recomanar que es canvie de tema quan ja està sobradament discutit, fer reflexionar l’alumnat sobre les seues intervencions, matisar les propostes i suggeriments, etc. L’assemblea ha d’ensenyar a l’alumnat a debatre de forma efectiva dins l’aula i això és un objectiu de l’ensenyant, qui n'ha d'assegurar el compliment.

En una època en la qual els mitjans de comunicació promouen models de debat absolutament demagògics i irrespectuosos, qualsevol forma de resolució de conflicte dins d’un àmbit dialògic ha de ser recolzat.

Per acabar l'article us oferim un video muntat per un destacat membre del Moviment Cooperatiu d'Escola Popular (MCEP) Paco Olvera que ens mostra una dinàmica d'assemblea.