Diari pedagògic d'un moreper

Hi viurien barrufets en les seues cases de bolet, algun llop perseguit per una Caputxeta farta de ser víctima. Mentrestant, les Tres Bessones ajudarien a la jove a sermonejar la fera per a mostrar-li que això de menjar-se a les velletes estava molt lleig. Si tant li agradava la carn, doncs que posara una carnisseria. Tindria menjar sense que ningú li diguera res i, a més, guanyaria diners. La cigarreta ha arribat al final, l’apaga, la tira a la paperera i entra a l’interior de l’edifici. Es pregunta si els infants serien feliços en una escola així o si el que farien seria dedicar-se a perseguir els patufets, confonent-los amb Pokemons, i així, a cada vegada que en mataven un, marcaven 100 punts a la Nintendo.

El despatx de Jordi està nou de trinca. Li l’han enviat l’any passat. Encara que s’han oblidat de les cadires i ha de seure en la vella butaca de l’antic despatx. Aquell no estava tan deteriorat com tot això, però, com que en algun lloc han de posar el nou, ha optat per retirar l’antic mobiliari. El problema és que, el que li fa falta a l’escola són uns quants armaris per a les classes. Ell havia demanat unes prestatgeries tancades per què la xicalla hi puga col·locar els llibres i no haver d’anar carregats amb les motxilles tots els dies. D’això, l’encarregat de material a València no en sabia res, li havien manat buidar el magatzem, on tenia cent despatxos nous que calia liquidar, i els va enviar a les primeres cent escoles que tenia a la seua llista.

Mentre aixeca les persianes el sol va ferint els mobles. Potser unes cortines mitiguen la llum i li donen un aire més acollidor al lloc; però hi ha coses prou més urgents a fer. Fa ja uns anys que l’administració no havia afegit un euro a la dotació econòmica de les escoles tot i que van augmentant les despeses. En ordinadors, per exemple, són d’una gran ajuda, però signifiquen una despesa més que ha de suportar el centre. Clar que ja no és allò de la factura de telèfon que calia pagar quan instal·laren la primera aula d’Infocole. Però el manteniment informàtic no resulta barat. Damunt l'escola no estava preparada per a la instal·lació d'una xarxa que cobrisca tot el centre. Si a això li afegim que la xarxa informàtica de Conselleria posa sovint problemes, s'arriba a un caós informàtic impressionant. Ja s'ha vist durant el confinament com el professorat ha hagut de tirar mà de recursos personals per resoldre el tema.

La veritat és que Jordi no entén massa bé perquè es gasten tants de diners en Informàtica. Ahí estan totes les classes equipades amb unes pissarres electròniques que costen un potosí mentre no té prou aules per posar tot l'alumnat. Això de no poder disposar d'un pressupost i poder-se'l gastar en el que realment necessita el centre és una putada. Ha de ser l’administració qui pague i tu t’has de conformar amb el que t'envien.I encara gràcies. Jordi recorda els primers anys de magisteri, quan s'estilava que el secretari del centre fora el més jove, a ell li va tocar revisar els comptes de l'escola en la que estava. La veritat era que justificar els diners que els havien donat amb compres estràmbotiques com 400 o 500 paquets de guix i un altre tant en paper higiènic, quan a les aules a penes gastaven un paquet de guix a l'any i als vaters no hi havia quasi mai paper higiènic, era més aviat surrealista. El director del centre li explicà que els diners s'havien gastat en procurar material fungible per a l'alumnat del centre. Eren la majoria filles i fills de les prostitutes que treballaven al port que estava a prop, o dels guardia civils que vivien al quartell on residien les famílies dels guardies que treballaven en les diferents tasques de vigilancia portuaries. Eixes despeses no eren justificables així que, amb la complicitat d'una adrogueria que pertanyia al pare d'una alumna, jusrtificava les despeses com podia. "Mira em deia, jo vaig estudiar magisteri. Les lleis econòmiques d'aquest país no les conec, així que si els agrada que vinguen a dir-m'ho. La veritat és que abans es jubilà que li digueren qualsevol cosa.

Encara que la cosa, tot i haver millorat, encara fa coses no massa clares. Fa uns anys l’ajuntament estava disposat a col·laborar en la construcció d’un pavelló que podria gastar-se en funció de les necessitats, d’aula de classe, aula multiusos i fins i to de gimnàs en dies de pluja. L’aparellador municipal feu el projecte i Jordi, amb el president de l’AMPA, concertaren un cita amb el responsable d’obres de la Conselleria que es nega a finançar conjuntament amb l’ajuntament la construcció. No hi havia cap figura legal que contemplara eixe finançament. A més el representant de l’administració considerava que el pressupost es quedava molt curt. Ni Jordi i el pare d’alumnes entenien els arguments de l’administració. Quan eixiren de l’entrevista sospesaren la possibilitat de realitzar les obres malgrat tot i ja es buscaria el finançament. Jordi explicà com l’alcalde del seu poble, en caure en ruïnes les escoles del poble, va decidir assumir la construcció des de l’ajuntament i això ho feu, clar que en este moment estava en mans d’advocats a fi de resoldre una denúncia de prevaricació de la Conselleria. Pere, el pare d’alumne comentà si no hi havia interessos amagats i que si els ajuntaments es dedicaven a fer les obres com podrien fer magarrufes amb les seues contractacions. Jordi no volia pensar mal i necessitava creure que el funcionariat era massa responsable per a caure en eixe tipus de temptacions, tot i que considerava que les maneres de fer de l’administració donaven peu a què els administrats feren eixe tipus de conjectures.

Des de la finestra Jordi observa com van entrant els xiquets i xiquetes. Com cada dia, en una barana a la vora de la porta, la mare de Kevin, Iomara i Josafat, s’està fumant una cigarreta. La novetat d’avui és el telèfon portàtil amb el qual està jugant, provant els diferents sons d’avís de l’aparell mentre els seus fills corren pel patí sense preocupar-se de res. Avui van prou nets, encara que el pèl de la Iomara està més desfet que mai. Jordi agafa un dels bocinets de paper reciclat que gasta de post-it, i apunta que cal recordar a Maria, la tutora de la xiqueta, que li mire el cabell per si torna a tenir polls.

Ara que igual es topa amb alguna de les respostes tallants de Maria. La mestra no està massa d’acord què si li pague el menjador a la xiqueta mentre no porte el material que li ha demanat. Igual li respón la mestra, que a ella li paguen per ensenyar i no està entre les seues tasques llevar-li els polls a ningú. Maria du ja trenta anys en l’ensenyament i, encara que Jordi sap massa bé que després farà tot el que puga i sapiga per a cuidar la xiqueta, les seues reaccions estan mediatitzades per l’experiència de sentir el menyspreu de la societat de cara al seu treball. Per a ella, això de la renovació pedagògica, no són més que cançons passades de moda, un parany que posa l’administració per què seguisquen sent tan abnegats com sempre i que facen tot el que està al seu abast per millorar l’escola pública, en la qual Maria encara creu malgrat tot. Jordi sap que la seua col·lega té raó d’enfadar-se. Cap dels tres alumnes, tenen el material escolar complet, però tots els dies esmorzen pastisseria industrial. Això la posa de volta i mitja. Jordi ha parlat diverses vegades amb l’ajuntament per què li posen una ajuda a domicili que controle que els xiquets estiguen atesos, però tot són excuses, a més hi ha casos més urgents, segons l’assistenta social.

Sona la sirena d’entrada a classe. Bé la sirena no, una cançó per això de no semblar una fàbrica. És el professor de música qui s'encarrega de triar les cançons. Una vegada més ha triat una cançó en anglés malgrat que el director el va avisar de posar cançons en valencià. Però a ell per una orella li entra i per l'altre li ix. Ja té sort que la majoria del professorat que va promocionar en el seu moment el pla d'ensenyament en valencià se n'hagen anat a l'institut o s'hagen jubilat. El claustre actual ni s'dona d'eixes nimietats. Jordi vol portar-ho al proper claustre si és que pot entrar en l'ordre del dia amb tots els encarregs que els fa l'administració.

Mentre espera a la mare de Quim amb la que ha quedat a primera hora del matí, Jordi es disposa a realitzar les tasques de direcció que li toquen eixe dia. Escorcolla el correu i para esnmena en un paquet que li acaben de portar de Conselleria. Es tracta d’un paquet de fulls on l'informen de les novetats legislatives que es preveuen per al crus que ve. Com que no vol fer-se mala sang de bon matí, prefereox deixar-ne la lectura per a més endavant.

Diverses propostes de concursos escolars van a parar directament a la paperera. Des de fa anys sembla que totes les empreses de país es dediquen a convocar concursos de dibuix sobre qualsevol cosa que se’ls ocorrega. Algunes que de manera molt poc subtil, pretenen vendre una enciclopèdia mentre altres, de manera molt més maquiavèl·lica, busquen introduir en la ment dels alumnes alguna marca que altra. Això va passar, per exemple, amb la darrera a la qual va respondre. Es tractava d’una marca de segurs que li havia oferit un Kit d’Educació viària completament gratis. El Kit consistia en un llibre del professor, unes fitxes fotocopiables per als alumnes, i un dvd amb divers material informàtic i audiovisual. Després d’observar-lo sense parar esmena en els detalls, li va semblar molt interessant i com era de franc millor que millor. Ara bé, quan el va mirar detingudament, mentre el treballava en la classe, es va adonar que totes les diapositives portaven en algun lloc el logotip de la marca de segurs i als audvisuals apareixia més d’una vegada l’Agència entre les diferents botigues del carrer. Des d’aquell dia, Jordi va retirar el material mentre els alumnes demanaven que tornara a passar-los aquelles pelis que tant els havia agradat. Va portar una proposta al claustre per decidir que cap altre concurs entrara a l’escola. També aprofitaren per a tancar les portes a qualsevol altre tipus de venedor. Clar que ni l'una ni l’altra decisió fou presa per unanimitat perquè alguns estaven d’acord amb Manel, un company recentment arribat al centre, que opinava que la decisió atemptava contra al dret al lliure comerç. Però en aquells anys noranta, la majoria del claustre pertanyia encara a l’embranzida de professorat que havia viscut la universitat del tardofranquisme i encara creia que la societat opressora capitalista estava en el seu punt final. Des d'aleshores ningú no ha demanat que es canvie l'acord i Jordi no pretén que el tema es tracte mentre puga.