Mentre que la història humana havia privilegiat sempre els règims monàrquics i la major part dels filòsofs que el van precedir, a partir de Plató, veien en diverses formes d'aristocràcia el règim polític més desitjable, Spinoza afirma que la democràcia constitueix el millor règim possible. Ja que si tot règim polític es proposa la seguretat dels individus que el componen i la pau, només la democràcia respon també a dues aspiracions fonamentals dels individus: la igualtat i la llibertat. «Si ho he preferit als altres règims és perquè sembla el més natural i el més susceptible de respectar la llibertat natural dels individus. En la democràcia, en efecte, cap individu humà transfereix el seu dret natural a un altre individu (en el benefici del qual, a partir de llavors, acceptaria no ser consultat en més ocasions), sinó que el transfereix a la totalitat de la societat de la qual forma part; els individus continuen sent així tots iguals, com antany en l'estat de la natura.” I com que no es poden reprimir de manera indefinida les aspiracions dels individus a la igualtat i la llibertat, contràriament a les aparences, el règim més fort i durador no és la monarquia, sinó la democràcia.

    Precisem que l'argumentació de Spinoza en favor de la igualtat i la llibertat política no es basa, en aquest estadi, en una visió moral. No defensa el règim més liberal i igualitari perquè sigui «just» o perquè estigui «bé». Es tracta purament d'una raó pragmàtica: funcionarà millor, atesa la naturalesa humana. I a més és indispensable que, perquè un règim duri, no es recolzi tan sols en el temor: «L'obediència exterior no suposa que hi hagi una activitat espiritual interna. De forma que l'individu més estretament sotmès al poder d'un altre és aquell que es decideix a executar les ordres de l'altre amb l'impuls més sincer; l'Autoritat política més poderosa és aquella que regna fins i tot en els cors dels seus súbdits”

    La democràcia no és necessàriament el règim més virtuós des d'un punt de vista moral, però és el més eficaç, el més capacitat per assegurar la cohesió dels ciutadans. És, per tant, el més virtuós des d'un punt de vista polític, ja que respon millor a la finalitat profunda del polític: assegurar de manera perenne la seguretat i la pau entre els homes. Spinoza afirma clarament, per cert, que hi ha coses immorals, com certes diversions, l'embriaguesa, l'alliberament, etc., que val més tolerar que prohibir, ja que el bé comú es trobaria amenaçat en cas contrari: “¡Voler regular la vida humana per complet mitjançant lleis és exasperar els defectes en lloc de corregir-los! El que no es pot prohibir cal permetre-ho necessàriament, tot i que d'això sorgeixi sovint algun dany”.

    Això és molt més cert encara en el cas de la llibertat de creença, de pensament i de paraula, que constitueixen necessitats humanes fonamentals. Prohibir-les només pot portar a la revolta, i més encara quan les idees i les paraules expressades són certes. Contribueix doncs a l'interès de l'Estat no reprimir-les: “Tothom gaudeix d'independència plena en matèria de pensament i de creences; de bon grau, renunciarà a aquest dret individual...”. Per tant, seria exposar-se a un desastre segur voler obligar els membres d'un col·lectiu públic (les opinions del qual són diverses, fins i tot oposades) a adaptar totes les seves paraules als decrets de l'autoritat sobirana. Cal per tant que l' Estat, lluny de prohibir, garanteixi als ciutadans la llibertat de creença i de pensament. Pel que fa a la llibertat d'expressió, Spinoza apel·la a determinats límits: “Seria també perniciós concedir-la en totes les circumstàncies”. No ha de perjudicar la pau social. Així, tot i que és legítim que tothom pugui expressar públicament les seves opinions, caldrà fer “una crida als recursos del raonament” evitant tota forma de “tracamanya, còlera, o odi” que pugui perjudicar la concòrdia dels ciutadans.

    Spinoza torna així sobre la qüestió de la religió. Insisteix en la necessària separació dels poders polític i religiós: “És molt desafortunat, tant per a la religió com per a la comunitat política, concedir a les institucions religioses un dret executiu o governamental”. Descartant tota idea de teocràcia, arriba a afirmar fins i tot que “Déu no exerceix un regnat particular sobre els homes més que per les autoritats polítiques”. Una frase sorprenent si oblidem que assimila el govern diví als decrets de la natura i que les autoritats polítiques no són per a ell més que expressions naturals de l'organització social. Les religions s'han de tolerar, però també sotmetre's als poders públics: “Les pràctiques fervents i religioses hauran de ser d'acord amb l'interès públic” és a dir, si algunes de les seves expressions són susceptibles de perjudicar el bé comú, caldrà prohibir-les. “En resum, si ens col·loquem en el punt de vista de la veritat o la seguretat de l'Estat, és a dir, de les condicions més favorables a la pràctica d'un culte fervent, estem obligats a concloure que el dret diví o dret pel qual es regeix el terreny sagrat depèn, sense reserves, de la voluntat del Poder sobirà [...] Ja que és la voluntat del detentor de l'autoritat política la que determina l'harmonia de tot fervor religiós sincer amb l'interès públic.”

    Pacte social, democràcia, laïcitat, igualtat de tots els ciutadans davant la llei, llibertat de creença i d'expressió: Spinoza és el pare de la nostra modernitat política. Un segle abans que Voltaire i Kant, i fins i tot alguns decennis abans que Locke, que publica la seva notable Carta sobre la tolerància el 1689, és el primer teòric de la separació dels poders polític i religiós i el primer pensador modern de les nostres democràcies liberals. Però en el que em sembla més modern que nosaltres és en què va percebre perfectament, quan encara no existien tan sols, els límits de les nostres democràcies: la falta de racionalitat dels individus, que, en continuar sent esclaus de les seves passions, seguiran la llei més per por al càstig que per una adhesió profunda. Però si l'”obediència exterior” és més forta que “l'activitat espiritual interna”, fent servir les seves pròpies expressions, les nostres democràcies s'arrisquen a debilitar-se. Per això recorda la importància cabdal de l' educació dels ciutadans, la qual no s' ha de limitar a l' adquisició de coneixements generals, sinó també a l' ensenyament de la convivència, la ciutadania, el coneixement de si mateix i el desenvolupament de la raó. Després de Montaigne, que advocava per una educació que aconseguís caps «ben fets» més que caps «ben plens», Spinoza sap que com més capaços siguin els individus d'adquirir un judici segur que els ajudi a discernir el que és bo de veritat per a ells (el que anomena «la utilitat pròpia»), més útils seran als altres com a ciutadans responsables. Tot el pensament de Spinoza reposa, de fet, en la idea que serà més fàcil que un individu es posi d'acord amb els altres si primer ho està amb si mateix. O dit d'una altra manera: les nostres democràcies seran sòlides, vigoroses i fervents si els individus que les componen són capaços de dominar les seves passions tristes (la por, la còlera, el ressentiment, l'enveja, etc.) i condueixen la seva existència seguint la raó. Encara que no es digui explícitament, també es dona a entendre que els ciutadans, moguts més per les seves emocions que per la seva raó, podran elegir dictadors o demagogs. No es va triar Hitler de la manera més democràtica del món, a causa del ressentiment del poble alemany després de la humiliació del Tractat de Versalles? ¿ No ha entrat Donald Trump a la Casa Blanca a causa de la còlera i la por d'una majoria de nord-americans?

    Spinoza va comprendre, tres segles abans de Gandhi, que la veritable revolució és interior i que és transformant-se un mateix com es canvia el món. Aquest és el motiu pel qual es va passar quinze anys escrivint l'Ètica, la seva gran obra, un llibre de coneixement de les lleis del món i dels homes, però també una guia de transformació de nosaltres mateixos, per tal de conduir-nos a la saviesa i la felicitat últimes.

Bibliografia de referència:

Spinoza, Baruch Tratado teológico-político. Tratado político, Tecnos, Madrid, 2010

Lenoir, Frédéric El milagro Spinoza, Ariel, Barcelona, 2019