I així fou fins que va comença tercer de primària. La mestra era nova i al cap de poc li posaren el malnom de “La senyoreta Rottermeier” per ser igualeta la mestra de la sèrie Heidi que estaven reposant en la tele. Era molt estricta i a Quim li exigia resultats. Poc li importaven les seues capacitats de líder, ella volia resultats de veritat, en matemàtiques i en llengua, en coneixement del medi, en això que era important.

Quim sabia resoldre perfectament els problemes però quan li tocava reflectir les seues operacions mentals en els algoritmes oficials, sempre se li oblidava portar-ne alguna a l’hora de sumar o restar. I no parlem de les multiplicacions en les quals, malgrat saber-se perfectament les taules, sempre hi havia alguna xifra que no feia el que li tocava. De la divisió, ni en parlem. Per a la senyo, sols estaven resolts els problemes si el resultat final era correcte i això feia que les notes en matemàtiques anaren a cada vegada pitjor. Algoritmes i qualsevol mena de fórmula eren un trencaclosques per a Quim perquè no sempre responien a la seua lògica. Això d’haver de sumar la que portaves a la de baix per fer una resta o de fer una resta de cap dins de la divisió, li causava un conflicte cognitiu que no sabia per on agarrar. El dia que la mestra els va explicar l’algoritme de la divisió explicant que havies de recordar un número que després havies de restar de cap d’un altre sense oblidar-te a més de la portaves fou com el primer dia de la classe d’anglés i no va entendre res, ni un dia ni l’altre. Ell no entenia com de cap li eixia un resultat que no corresponia amb el resultat de l’algoritme fet com li deia la mestra. Però, com que per aprovar havia de fer el que li deia la mestra no tenia més remei que seguir les pautes que li manaven encara que fent-ho així sols aconseguia males notes.

Respecte a la llengua les coses no anaven millor. Feia unes redaccions precioses, ben construïdes i demostrant molta creativitat. Però era impossible llegir-les tant per la cal·ligrafia com per l’ortografia. La mestra de forma sistemàtica posava un zero als treballs de Quim perquè deia que no els podia llegir. Però el pitjor era que el resultat en Coneixement del medi era el mateix. Ell li insistia a la mestra que les respostes eren correctes però ell responia que el creuria quan les poguera llegir, però mentres...

Per a Quim, l'arribada de les vacances representava un tràngol difícil d’empassar-se'l. Clar que tenia ganes de perdre de vista l’escola, però abans, calia que els pares signaren el maleït butlletí de notes amb almenys tres suspesos de primera divisió: mate, llengua i coneixement del medi. Però el pitjor de tot açò era que la mestra, amb la seua actitud anava minvant el prestigi del qual gaudia. Quim era inepte, Quim no sabia res, Quim no era de fiar. Així s’anava perdent la confiança que li tenien els companys i ja no el consultaven tant com abans fins aquell desgraciat incident de la trompa.

Fins aquell dia, el professor d’Educació Física continuava sostenint-lo. Era l’única cosa que aprovava amb excel·lent, ja que ni en religió aprovava. Canvia d’ètica a religió per fugir del foc, la senyoreta “Rottermeier”, i caure en les brases, la monja -era el mal nom de la mestra de religió- li posava un 5 pelat i perquè tenia l’ordre del bisbat de no suspendre a ningú, que sinó també l'haguera suspés. Així que a les hores d’Educació Física encara era un xiquet feliç. Però en aquella classe Marc, un dels primers a retirar-li la confiança, li va discutir la manera d’enrotllar la corda sobre la trompa. La cosa no haguera anat més enllà si la resta de la classe no li haguera fet cas a Marc en compte de Quim. Alterat per la classe anterior, el xiquet el va encendre. Haver quedat sense credibilitat davant els seus companys era el més dur que li podia passar. Així que quan Marc li va dir amb tota la sorna que mirara a qui feien cas els seus companys, Quim no ho va resistir i li pega una empenta. Marc va aprofitar la situació per a esclatar en un plor cridant que li havien pegat.

La reprimenda del profe d’EF i el subsegüent càstig li semblaren tan injusts a Quim que se’n va anar corrent a l’altra banda del patí. Quan pensava que no el veia ningú se’n va pujar a la tanca i es posa a córrer sense saber on anava. Què havia de fer en eixa escola on ja no podia confiar ni en el seu mestre preferit. No va anar molt lluny. Reme, la regidora d’Educació que acabava d’eixir de l’escola, el va veure botar la tanca i avisa als municipals que molt ràpidament el tornaren a l’escola.

Des d’eixe dia a les seues males notes es va afegir un comportament execrable tant a l’aula com al pati. Això feu que la mestra i sobretot els seus companys el rebutjaren a cada vegada més. I les coses van seguir així fins a 2n d’ESO. La tutora que li va tocar era una xica jove a la qual, sense saber massa bé perquè, li queia bé. Quim tenia ja 16 anys, havia repetit 6é i 2n d’ESO i ara estava en una aula de FP Bàsica junt amb altres 10 altres persones. La tutora veia que el fons del jove era molt bo i així li ho va voler transmetre a sa mare en la primera entrevista que tingueren. Pot ser que els resultats acadèmics no foren bons però el seu fill era una gran persona, molt treballador. Li agradava molt el camp, deia sa mare,

“- i sempre que pot acompanya a son pare.

- I té moltes terres son pare?

- Unes quinze fanecades entre el que porta i les d’ell. A més fa feina per altres.

- Doncs ja té la vida assegurada, es va alegrar la mestra.

- Així?, es va indignar la mare, per això ha estat anant tants anys a l’escola, per acabar anant al camp? Vaja vida li assegura vosté.”

La tutora va mirar a la mare amb estranyesa. Com podia no alegrar-se que el seu full tinguera ja vida assegurada per tota la vida. Això voldríem molts dels oficinistes que han de compaginar dues o tres feines per guanyar-se la vida sense saber quant temps els durarà o algun company destinat a l’altra banda del País Valencià en un IES d’un barri marginal.

Però la mare no ho veia així. Ella esperava que, com quan ella era jove, l’escola servira per a trobar una bona feina a l’ombra amb un bon salari, sense embrutar-se les mans ni haver de doblar el llom. Els que acabaven anant al camp aguantaven en l’escola fins a 14 anys perquè no tenien més remei. Ara li havia tocat esperar fins als setze per a què. ? Si fora com abans ja feia dos anys que el seu fill haguera pogut estar guanyant-se el jornal? Per a què havia gastat tantes energies obligant-lo a fer els deures fins a les tantes de la nit, total per acabar anant al treballar al camp??”

Conxa, la mare de Quim tenia prou confiança amb Jordi per consultar-lo sobre el que li havia dit la tutora del seu fill. Mentre havia romàs a l’escola Jordi havia tractat a quim amb molt d’afecte. Quan algun company es queixava del xiquet, se’l quedava durant el temps que tenia sense classe directa manant-li activitats de tota mena. Per això la dona havia quedat amb ell perquè l’orientara. Estava ja en abril i sabia que a Juny acabaria el curs amb setze anys complits sense cap títol.

I, clar la mare tenia raó, per a que es va a escola si no és per aprendre a ser una persona de profit, o el que sembla ser el mateix, una persona capaç de trobar un bon treball el dia de demà. Jordi havia estat llegint una mica el que va trobar al seu abast per veure el que li podi dir a Conxa.

El problema estava en qué entendre l’escola d’avui era complicat. En un article de Germán Narváez Vásquez (Guayaquil-Equador) publicat en la revista electrònica “Ib”[1] l’autor es preguntava que per a què estudiem si demà no anem a trobar feina?

“Ante el inminente surgimiento de la cuarta revolución industrial, aparecerán nuevos empleos, pero también se eliminarán muchos, principalmente de aquellas carreras que no son técnicas. Ante esta situación las universidades no pueden quedarse pasivas, deberán realizar cambios estructurales para que los actuales estudiantes no terminen sus estudios en carreras que no les permitirán conseguir trabajo.

...

En la cuarta revolución industrial, están surgiendo denominación como: ecodiseño, codiseño, robótica, prosumers, Big Data, drones, inteligencia artificial, Smart products, Smart factories, etc., denominaciones que cambian el paradigma de nuestra cuadrada mentalidad, donde surgen nuevos empleos, pero también donde se anulan los empleos tradicionales.

... ¿qué implicaciones tiene?

Investigaciones realizadas en los Estados Unidos, demuestran que la revolución industrial será un tema estratégico que los jóvenes han de considerar para competir en el mundo laboral. Esta situación, además pone en alerta a los Centros Educativos y principalmente a su modelo de enseñanza / aprendizaje, para dejar a un lado la educación tradicional en la que el profesor es el protagonista de una enseñanza obsoleta y ofertar carreras que tenga más relación con la innovación y la tecnología...

Para conseguir un giro de 380 grados en la educación, es necesario que exista compromiso de todos los que se involucran en la transición de encaminar la educación a la tecnología ... La innovación tecnológica está utilizando el término de Inteligencia Artificial, la misma que está cambiando el esquema de la producción de las grandes empresas de los sectores que generan el PIB de un país.

Todo esto conlleva que la inteligencia artificial será en otras palabras la inserción de robots que tomará un tiempo familiarizarse con estas máquinas y encontrar otras opciones para seguir la ruta de la tecnología. ¿Pero qué sucede con los humanos que antes realizaban esas tareas complejas? Por este motivo, la competencia en el mundo laboral se presentará más agresiva y por ello se necesita de una educación enfocada a la tecnología que permita al ser humano adaptarse a cambios que en los países industrializados ya lo han realizado.”

En la mateixa línia Mariano Fernàndez Enguita[2] assenyala en una article publicat al diari “ El País “ que el futur de la educació consisteix en que un 65% de no-sé-qui va a fer no-sé-qué: “:

"El 65% de los alumnos actuales de primaria van a estudiar carreras para puestos de trabajo que no existirán." Lo dijo Helena Herrero, cabeza de HP en España, en el MWC Barcelona y lo publicó El País, 28/2/17. En ese diario ya lo había escrito Ana Alonso, "diseñadora de espacios y experiencias educativas", El País con tu Futuro, 10/10/16: "¿Sabías que el 65% de quienes ahora estamos estudiando tendremos profesiones que aún no existen?" También la prestigiosa consultora Randstad, 7/9/16: "La mayoría (el 65%) de los miembros de la llamada Generación Z (los nacidos a partir de 1990) trabajarán en puestos de nueva creación, relacionados todos ellos con la tecnología y las ciencias." Un poco antes había sido Antena3, 29/8/16: "El 65% de los estudiantes de hoy en día ejercerán trabajos que ni siquiera existen, como guía espacial o diseñador del cuerpo humano." Gustavo Guaragna, CEO de la argentina Scoop Consulting y mago (sic) aseguraba que "el 65% que empezaron la escuela primaria en las últimas semanas dedicarán su carrera profesional a puestos de trabajo inexistentes en la actualidad", Infobae 18/3/16. Y, antes que todos ellos, César Alierta, entonces presidente de Telefónica y ahora de su Fundación, según publicó El Periódico, 14/1/16: "El 65% de los estudiantes de primaria trabajará dentro de 10 o 15 años en profesiones que todavía ni existen", ligadas al mundo digital.

Pero ni siquiera él, gran jefe de la gran tecnológica, fue el primero. Antes llegó Iñaki Ortega, directivo de Deusto Business School y "experto en la nueva generación del milenio": "El 65% de los trabajos de los próximos años aún no se ha inventado", Diario de León, 13/1/15; pero el BBVA Innovation Center, 11/10/14, ya lo había anticipado: "El 65% de los recién nacidos de hoy trabajarán en trabajos que no existen hoy en día"; incluso, unos días antes, Europa Press, 4/10/14: "El 65% de los trabajos del futuro aún no se han inventado".[3]

Està clar, l’escola no fa falta per a res i caldria donar la raó als gurus del homeschooling i quedar-nos als nostres fills i filles a casa[4]. O si? Totes i tots els ensenyants han conegut alumnes com Quim durant la seua trajectòria professional. Qui diu Quim, diu qualsevol tipologia d’alumnat que acaba en eixe cul de sac anomenat el 25 % de fracàs escolar que arrossega el sistema educatiu.

Quim es troba al límit entre els irrecuperables i els que, de calbot, han retornat al sistema. Perquè a l’altra banda, entre els que tenint èxit en la seua escolaritat, o siga que aconsegueixen obtenir algun tipus de diploma vàlid hi ha molts Quims que han tingut sort de no haver entropessat amb cap Rottermeier o amb altres companys o companyes que els hagen fet la guitza. Molts d’altres menys “intel·ligents” més “dòcils”, menys “impulsius” en resum, que hagen sabut complir amb qui i qué els manaven. Eixos que manaven sovint sense preguntar-se mai per a que servia el que els ensenyaven ja que tenien clar que calia saber-ho si anava per a examen... i que han oblidat en la seua majoria, gran part del que han aprés no més tenir el seu diploma en la butxaca. Molts d’eixes o eixos, opten per dedicar-se a l’ensenyament perquè havent triat la carrera de física (volia viatjar per tots els observatoris astronòmics del món) no van obtenir resultats suficient ni per ser becari de l’observatori de la serra de Javalambre, i els ha tocat avaluar a Quims o semblants als quals posarà un 4, 95 per haver-se comportat mal en classes, a vore si així aprén i a la propera avaluació s’espavila i que al cap a la fi a culpa sinó el sistema.

Perquè la pregunta del milió és: On està l’error? Quina tecla cal prémer per resoldre aquest problema? I a eixa pregunta tenim mil respostes, però no tenim capacitat de trobar eixe punt mitjà sobre el qual posar-nos d’acord? perquè no podem arribar a un consens? Serà tal vegada perquè no ens han ensenyat. Perquè no hem aprés a fer-ho. Al cap i a la fi el que sabem fer es tirar balons fora i donar-li la culpa al sistema, un hiperònim molt útil per posar-se al marge de cap responsabilitat.

Però aquest hiperònim té el mateix problema que tots els mots: el referent. I és que els humans no ens entenem sempre amb facilitat i eixos referents que cadascú de nosaltres té dels mots que emprem, no coincideixen sempre. Sobretot si es tracta de mots tant abstractes i generals com el mot sistema. Per alguns, el sistema simplement és el partit que està al govern i la seua manera de fer les coses mentre, per a altres, sistema és concepte global corresponent a una manera de gestionar el món o siga de fer política. I enmig de ambdós significats, un amplíssim ventall de forma diferents d’entendre el mot sistema.

Però el pitjor és que pretendre que es puga arribar a un referent comú no està massa acceptat ja que això significaria posar en qüestió massa coses i això no agrada massa a segons quines persones. És molt més pràctic espolsar-se responsabilitats de damunt. Es conformem considerant que sistema és una cosa abstracta de la qual jo no forme part, de la que em puc eixir quan la situació és massa compromesa o conflictiva.

Amb to això la resposta que li anava a donar a Conxa no estava massa clara, així que es pegaren els dos besos de rigor quan la dona arribà al despatx i tanca la porta no fora per guardar una mica de confidencialitat en el que anava a comentar-li a la mare de Quim.

[1] https://revistaib.com/blogrevistaib/item/80-para-que-estudiamos-si-manana-no-vamos-a-tener-trabajo

[2] https://sites.google.com/view/mfenguita

[3] https://elpais.com/elpais/2017/03/10/hechos/1489146364_790212.html

[4] http://www.homeschoolingspain.com/2013/07/metodos-educativos-utilizados-por-los.html