1 La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet. Preguntà, doncs, a la dona: —Així, Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?

2 La dona va respondre a la serp: —Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí,  

3 però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.

4 La serp li va replicar:—No, no morireu pas!  

5 Déu sap que, si un dia en mengeu, se us obriran els ulls i sereu com déus: coneixereu el bé i el mal.

6 Llavors la dona, veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella.  

7 Llavors a tots dos se’ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus. Van cosir fulles de figuera i se’n feren faldars.

8 Quan l’home i la dona van sentir els passos del Senyor-Déu, que es passejava pel jardí a l’aire fresc de la tarda, es van amagar entremig dels arbres del jardí, perquè el Senyor-Déu no els vera.

9 Però el Senyor-Déu cridà l’home i li va dir: —On ets?

10 Ell li va respondre: —He sentit que et passejaves pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat.

11 El Senyor-Déu li replicà: —Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit?

12 L’home va respondre: —La dona que has posat al meu costat m’ha oferit el fruit de l’arbre i n’he menjat.

13 Llavors el Senyor-Déu va dir a la dona: —Per què ho has fet, això?

Ella va respondre: —La serp m’ha enganyat i n’he menjat.

14 El Senyor-Déu va dir a la serp: —Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs damunt el ventre i menjaràs pols tota la vida.  

15 Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ella t’atacarà al cap i tu l’atacaràs al taló.

16 Després digué a la dona: —Et faré patir les grans fatigues de l’embaràs i donaràs a llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar.

17 Després va dir a l’home: —Ja que has escoltat la teua dona i has menjat el fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teua: tota la vida passaràs fatigues per traure’n l’aliment. 

18 La terra et produirà cards i espines, i t’hauràs d’alimentar d’allò que donen els camps.  

19 Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornes a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs.

20 L’home va donar a la seua dona el nom d’Eva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen.

21 Llavors el Senyor-Déu va fer túniques de pell i va vestir l’home i la dona.

22 Després el Senyor-Déu digué: —L’home s’ha tornat com un de nosaltres: ja coneix el bé i el mal! I si ara agafa el fruit de l’arbre de la vida, el cull i en menja, viurà per sempre!

23 Llavors el Senyor-Déu va expulsar l’home del jardí de l’Edén, perquè treballara la terra d’on havia estat tret.  

24 Un cop l’hagué expulsat, va posar a l’orient de l’Edén els querubins amb la flama de l’espasa fulgurant per a guardar el camí de l’arbre de la vida.

Per a aquelles persones que sols coneixen la bíblia per les pel·lícules, recordem que al començament, Déu, en el primer capítol, ho va crear tot. Al segon, fan un xicotet flaix-bac per explicar amb més detalls com va crear l’home i la dona, amollant allò de la costella. Quan ja estaven els dos els digué que tot el que hi havia a la terra era per a ells i que ho havien de dominar i gastar per al seu benefici. Per tant, no ens ha d’estranyar que des d’aleshores l'ésser humà s’haja dedicat a espoliar tot el planeta, al cap i a la fi sols compleix el comandament d’un Déu que no sembla massa ecologista.

Podríem fer moltes reflexions analitzant un text sobre el qual es basen les tres grans religions monoteistes que dominen actualment directa o indirectament el món sencer. Però ací anem a parar-nos sobretot en uns versets. Per tal de posar-nos en antecedents els versets 15, 16 i 17 del capítol 2:

El que sempre m’ha sobtat d’aquest episodi és que el maleït pomer era l’arbre del coneixement del bé i del mal. O siga que eixe coneixement sols el tenia Déu i l'ésser humà no tenia cap dret d’assabentar-se’n. Si ho feia, no moriria físicament sinó espiritualment, ja que li tocava, a partir d’eixe moment, triar entre el bé i el mal sense que Déu li pose límits.

Això vol dir que la llibertat si no és dolenta, al menys és perillosa i si no vols clavar-te en camisa d'onze vares, millor passar-ne . Mentre segueixes les paraules de Déu sense preocupar-te si està fent el bé o el mal, viuràs en el paradís terrenal. Però el dia que decidisques ser lliure i triar tu mateix el qué és convenient o no, et faran fora de l'éden per a que les apanyes tu solet. 

Però ambdós documents tenen un problema. Una aparentment simple exigència gramatical, com era la utilització del mot home com a genèric, fou detectada ràpidament per dones com Olympe de Gouges o Mary Wollstonecraft en tot el seu abast. Una a França i l’altra a Anglaterra s’adonaren prompte que els drets als que feien referència eren els de l’home i no els de la dona. Tal com es reflectia en la legislació que anaven promulgant els republicans francesos, a la dona no se li atorgaven els mateixos drets que a l’home. Això va portar Olympe a redactar en 1791 els Drets de la dona i de la ciutadana. Esta promulgació li valgué ser decapitada en 1793, el que venia a refermar el que deia el punt 10 de la seua declaració: 

“... si la dona té el dret de pujar al patíbul, ha de tindre també el de pujar a la Tribuna mentre les seues manifestacions no alteren l'ordre públic establit per la Llei...” 

La primera és que la curiositat que va portar a Eva a transgredir el manament diví se l’ha qualificat pejorativament com a un sentiment femení. Amb freqüència es parla de la curiositat femenina com d’un comportament condemnable. Però no oblidem que l’arbre prohibit no era el de les taules de la llei sinó el del coneixement del bé i del mal, o siga la capacitat de triar entre el bé i el mal de forma reflexiva, sabent el que és bo i el que és dolent. Se li pot condemnar a ú per voler decidir lliurement usant el seu raciocini? No és eixe un dels principals objectius de l’educació tal i com apareix a l'article 26.2 de la declaració Universal dels drets humans? Es poden condemnar a les feministes dels segles XVIII i XIX per reflexionar sobre els defectes de les lleis per demanar que s’esmenen? Més encara, el principi revolucionari que esmenten les feministes americanes,  quant a la legitimitat de transgredir una llei si esta és injusta, és un pecat? Caldrà doncs repensar fins a quin punt Eva va anar en contra de la humanitat al menjar-se la poma i oferir-la al seu company.

En segon lloc, Mary Wollstonecraft, mestra feminista anglesa autora de la Vindicació dels drets de la dona,  plantejava una sèrie d’idees que en el seu moment van crear moltes controvèrsies dins del moviment feminista. Ella afirmava que l'excessiva sensibilitat, o sensibleria, de la dona era un problema a l’hora de pretendre ser equiparada amb els homes. Amb esta idea s’alineava amb Spinoza per a qui l’home no pot ser lliure perquè és presoner de les seues passions. Però tal vegada la mestra anglesa, amb la seua voluntat d’igualar l'estatus de la dona amb l’home va pecar d’ingènua. Si els drets de la dona i de l'home no poden en cap moment ser diferents, hi ha una sèrie d’aspectes físics que fan que homes i dones siguen diferents, de la qual cosa hauríem d’estar molt contents ambdós sexes. Entre altres innumerables coses, eixa diferència permet una complementarietat força beneficiosa per a la societat. Culturalment, socialment, naturalment o com vulguem entendre, la dona és més sensible, té major intuïció, té una forma diferent de plantejar els problemes. Ja és hora de no seguir considerant este fet com a dolent. A Eva se l'acusa de no saber resistir-se a temptació. Però al final del segle XIX Nietzsche posava en dubte eixa visió masoquista de la virtut i Freud condemnava la inhibició de les passions en les dones com a causa fonamental de l’histerisme. Histerisme ve d’úter no de pròstata o d’escrot, es veu que eixe estat de segrest emocional sols poden patir-los les dones, encara que Goleman no sembla estar d'acord i això és un dels avantatges que ha gastat la dona a l'hora de fer-se valer, anteposar el sentit anomenat femení de la intuïció, dels sentiments per damunt de la raó freda i calculadora que preconitzen materialistes i positivistes. Així doncs l’afany de saber, el pensament divergent, el desenvolupament de la capacitat de decisió individual, els impulsos de vida, ja estaven en Eva quan va cometre aquell pecat primigeni al principi del Llibre que guia els actes de la meitat de la humanitat, i de quasi tots aquells que tenen el poder econòmic, polític i militar.

Caldria que tinguérem clar a l’hora de dir si estem o no a favor de la igualtat de l’home i de la dona, mostrar el nostre acord o desacord amb la ingestió de la poma per Eva, o siga el pecat original. Si pensem que Eva no se l’haguera d’haver menjat, releguem el sexe femení a l’ostracisme. Si, al contrari, volem que la dona ocupe en la societat el lloc que li pertoca caldrà dir-li a Jehovà que revise el seu judici sobre Eva i que ho faça saber a tots els seus seguidors jueus, cristians o musulmans .

Ací ho deixe.