Fins a la crisi dels seixanta hem viscut en ena modernitat taxonòmica. El racionalisme cartesià ha marcat tota la modernitat i ens ha volgut fet creure que de la realitat estava formada per taxons amb fulles rames, cimalls i a l’estil de l’arbre de la vida hi havia un tronc comú que com no se sabia massa bé definir al que donaven el nom de Déu perquè feia molt de temps que els cristians havien ja descendit les branques de la mitologia politeista i afirmaven que sols hi havia un Déu. El monoteisme té eixes coses i aquells filòsofs creients de l'humanisme primitiu, encara necessitaven la Deïtat per explicar les coses i el senyor Descartes, para del cartesianisme, evidentment, en la seua reducció perceptiva, va necessitar a Déu per allò de ficar un axioma inqüestionable com a principi del seu mètode.

Però dos segles després les coses es posaren en dubte i de la mateixa forma que Lobachevski primer i Riemann desenvoluparen unes geometries que feien trontollar les estructures terrestres construïdes a partir dels axiomes euclidians, Nietzsche va matar a Déu i deixà als cartesians sense principi axiomàtic.

L’home boig.

No heu sentit parlar d’aquell home boig que a plena llum del migdia encenia una llanterna, corria pel mercat i cridava sense parar?

- Busque Déu! Busque Déu!

Com que precisament allí s’aplegaven molts d’aquells qui no creien en Déu, suscità moltes rialles.

- És que s’ha perdut?, deia l’un.

- És que s’ha extraviat com un infant?, deia l’altre.

- O és que s’ha amagat?

- Té por de nosaltres?

- Se n’ha anat amb un vaixell?

- Ha emigrat?

Així cridaven i reien en desori.

L’home boig saltà al bell mig de tots ells i els trepanà amb la seua mirada

-" A on ha anat Déu?, cridà. Jo us ho diré! Nosaltres l’hem mort!, vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assassins! Però, com ho hem fet? Com hem pogut beure el mar fins al pòsit? Qui ens donà l’esponja per esborrar l’horitzó? Què férem quan desenganxàrem aquesta terra del seu sol? Cap a on es mou ara? Cap a on ens movem nosaltres? No ens allunyem de tots els sols? No caiem constantment? No caiem endarrere, cap al costat, endavant, en totes direccions? Encara hi ha un dalt i un baix? No errem com a través d’un no-res infinit? No ens colpeja l’espai buit amb el seu alé? No ha començat a fer més fred? No s’apropa com més va més la nit, una nit cada cop més intensa? No cal encendre llanternes al migdia? No sentim encara res del soroll que fan els enterramorts que enterren Déu? No ensumem encara res de la putrefacció divina?, també els déus es podreixen! Déu ha mort! I som nosaltres qui l’hem mort! Com ens consolarem nosaltres, els assassins entre tots els assassins? Allò que el món posseïa fins ara de més sagrat i de més poderós s’ha ensangonat sota els nostres coltells, qui pot llevar-nos del damunt aquesta sang? Amb quina aigua podríem purificar-nos? Quines expiacions, quines cerimònies sagrades haurem d’inventar? No és massa gran per a nosaltres la grandesa d’aquest acte? No hem de convertir-nos nosaltres mateixos en déus, només per semblar-ne dignes? Mai no hi ha hagut gesta tan gran, i tot aquell qui continue naixent després de nosaltres pertanyerà en virtut d’aquest acte a una història superior a qualsevol història que ha existit fins ara!"

Aquí callà l’home boig i esguardà de bell nou els seus oients: també ells callaren i el miraren esbalaïts. Finalment llançà a terra la seua llanterna, de manera que es feu trossos i s’apagà.

- He vingut massa d’hora, digué aleshores, encara no estic a la meua època. Aquest esdeveniment enorme encara fa camí i avança lentament, encara no ha penetrat en les oïdes dels homes. El llamp i el tro necessiten temps, fins i tot després que s’han dut a terme, per ser vistos i sentits. Aquesta gesta és encara més lluny dels homes que l’estel més llunyà, i, nogensmenys, són ells els qui l’han dut a terme!

Hom conta encara que aquest home boig entrà el mateix dia en diverses esglésies i hi entonà el seu Requiem aeternam Deo. Foragitat i instat a parlar, només responia: «¿Què hi fan encara aquestes esglésies, si no són més que les sepultures i els monuments funeraris de Déu?»*

Amb la mort de Déu desapareix el tronc al qual adhereixen tots els taxons que formaven el brancatge de l'arbre de la vida. Ara les rames estan soltes i als anys vuitanta es creia que la solució estava en la recerca d’un nou tronc però al principi del segle XXI Baumann s’ha adonat que no ha estat així que s’ha operat un fenomen inesperat: les rames que es creien fermes, fins i tot els grossos i potents cimalls que estructuraven l’arbre, no eren de fusta sinó d’una matèria molt més moderna el plàstic i que, encara que intentarem cremar-los com es feia encara al principi del segle XX, no es destruïen sinó que es fonien i creaven hologrames que donaven la il·lusió que encara seguien allí fins que ja ningú no els fera cas i que desaparegueren definitivament.

Però l'home boig no ha viscut prou temps per a veure que si Déu ha mort, sols ho ha fet per a la civilització no per als individus. S’ha vist en l’antiga URSS que la desaparició del règim comunista que havia estat quaranta anys amagant a Déu, ha significat un retorn amb tanta força de la religió que el mateix Putine, conscient de la importància de la benedicció divina a l’hora d’exercir el poder, s’ha arrimat als representants dels Deus a la terra i els ha oferit una nova catedral o nova mesquita i fins i tot seus d’esglésies menors com l’armènia, per a redimir a Rússia dels pecats que han comés durant l’època comunista.

Cal doncs posar a Déu una vegada més al tronc de l’arbre de la vida?

__________________

• Nietzsche "La gaia ciència" aforisme 125