Segons sembla, l’administració educativa no és gens favorable a una ruptura traumàtica a l’hora de modificar el sistema educatiu. Ans al contrari, sembla que ni tan sols els vulguen recuperar els pocs avanços que s’aconseguiren amb la Logse. Però amb la situació actual no hi pot haver un canvi efectiu en educació sense una revisió profunda dels objectius que pretén l’ensenyament obligatori i universal.

Els currículums actuals aboquen al professorat a impartir una educació bancària en la qual el currículum és el depositari del coneixement establit universalment com el que s’ha d'emmagatzemar en la ment de qualsevol ciutadà o ciutadana. En 1968, difon el concepte de “educació bancària” Paolo Freire:

“Tal és la concepció bancaria de l'educació que l’únic marge d’acció que se li dona als educands és el de rebre els depòsits, guardar-los i arxivar-los. Un marge que només els permet ser col·leccionistes o fixadors de coses que arxiven.”(1)

En certa manera Illich, que en els anys setanta promovia una societat sense escola, incidia en aquesta visió bancària quan deia que l'única finalitat de l'escola és la d'expedir certificats (2) . L'escola ha de certificar que cada persona és apta per a viure correctament en la societat occidental i per a obtindre aquesta certificació ha de demostrar que ha aconseguit emmagatzemar, per porcions, almenys, el 50% dels continguts establits com a fonamentals per la societat en la qual viu.

El model d'escola que actualment està estés en el món globalitzat és el model occidental i el currículum que trobem també ho és. Els moviments de descolonització del poder estan adquirint cada dia més força a Amèrica del Sud. Plantegen que la perspectiva eurocèntrica del saber anul·la propostes curriculars pròpies, més pròximes a la cultura autòctona. Exemples com poden ser els models de sabers comuns a Oaxaca (3) (Mèxic) o l'escola Ayllu de Warisata (4 - 5) (Bolívia), només són mostres de models de currículum no occidentalitzats que al mateix temps pertorben als poders reals.

Fa poc, la ministra de treball francesa deia que les escoles havien d'obrir necessàriament malgrat la pandèmia, perquè els pares, i mares, pogueren treballar. Fa tan sols 50 anys, amb la llei Moyano (6), només s'anava a escola obligatòriament fins als 9 anys. Amb la LGE es va passar a 14 anys. Quan s'anava obligatòriament fins als 9, la funció de custòdia estava compartida entre els que es quedaven a casa. En passar als 14 aquesta funció l'adquireix l'escola que s'encarrega de custodiar la infància mentre s'explota als pares primer, i ara a pares i mares. D'aquesta fatalitat sembla que no ens podem lliurar, ningú és capaç de posar-la en dubte i menys els poders econòmics que sustenten les polítiques de la partitocràcia que ens governa. A més, els currículums actuals actuen com a garants de l'aristocràcia educativa. Un argot, així com un academicisme exclusivista actuen com a escut per a garantir l'estatus de garants del saber universal del qual gaudeixen. Ni tan sols deixen a les mans dels proletaris de l'ensenyament, el professorat, la possibilitat de transgredir les pautes establides. Durant els mesos de confinament hem vist com moltes amb estudis primaris o mitjans, s'han vist davant grans dificultats per a ajudar a la seua prole en el moment de fer les seues tasques escolars. Persones que han estudiat, almenys, una Educació General Bàsica desconeixen o han oblidat els continguts escolars que se suposa van estudiar en el seu moment. Clar que uns coneixements conceptuals a l'abast dels pares i mares no sols menysvaloren, les directrius acadèmiques, sinó que, a més, posen en dubte el paper de l'escola. De fet ja està passant i la moda de l'escolarització a casa va desenvolupant en les famílies amb suficient nivell econòmic per a poder fer-ho.

En el model Moyano , la funció de l'escola era l'ensenyament dels coneixements mínims de les 4 regles, la lectura i l'escriptura. La LGE que amplia l'escolaritat fins a 14 anys no significa l'ampliació d'un model de coneixements bàsics sinó l'adopció d'un model curricular vigent en aquell moment en el batxiller, un model selectiu destinat a triar l'alumnat capaç de seguir estudis universitaris i de situar-se entre els quadres dirigents de la societat. Això fa que subsisteix en l'educació de l'EGB i en la posterior Primària +ESO, un model selectiu. Però General Bàsica i Obligatòria no segregar l'alumnat. I el pitjor és que el currículum no està dirigit a dotar al ciutadà de l'Educació General Bàsica promesa, sinó a impartir part dels coneixements que, en principi, són necessaris per a accedir a estudis superiors.

Un altre problema, causant en part de l’abandó escolar és el model d’escola graduada en la qual els sabers estan partits a llesques en funció de l'edat de l'alumnat basant-se en la psicologia evolutiva. Veritat és que Piaget i d'altres psicòlegs de principi del segle XX, corroboraven allò que es venia tradicionalment fent en educació. Però ells no van dir en cap moment que tots els xiquets i xiquetes aprenien el mateix a la mateixa edat. De fet, anteriorment a la LGE amb una flexibilitat molt major en la relació curs edat, tenim un grup nombrós de persones a les aules dels instituts en cursos inferiors als que els correspondria per edat, persones que avui tenen carreres universitàries. L'escola graduada, amb la seua organització estricta actual, aboca necessàriament a unes taxes elevades de fracàs escolar. Fracàs que en cap moment se li imputa a l'escola sinó al subjecte escolaritzat: fracassa tot l'alumnat que a 16 anys no ha sigut capaç d'assimilar almenys el 50% dels continguts curriculars establits com a bàsics. En la part oposada tenim a l'alumnat que obté resultats molt superiors a la mitjana dels seus companys als quals es tracta de superdotats i d'altres adjectius que fan dubtar a la seua família de la utilitat d'enviar-los a l'escola. Clar que ni es miren ni preocupen les deficiències que pot tindre aquest tipus d'alumnes en altres camps no valorats al currículum com les aptituds socials, artístiques o físiques sobretot. Per altra banda tindrem una part important dels fracassats que tard o d’hora, reprendran els seus estudis davant les necessitats laborals. La qual cosa vol dir que aquests alumnes no han fracassat sinó que se’ls va demanar en un moment inadequat unes aptituds que no tenien gens d'interés en demostrar. El pitjor fracàs no és l'escolar sinó el fracàs social. Encara que l'un porta indefugiblement a l'altre. On abunda la marginació social és on el fracàs escolar és més estrepitós. Això és la mostra d'almenys dues coses:

• El currículum escolar no està dirigit a què els medis socials menys afavorits siguen capaços de resoldre els seus problemes.

• El currículum escolar està dirigit a la creació d'una classe mitjà social que tractarà de manera paternalista a tota la població que no ha aconseguit arribar al seu nivell.

Per això un currículum en ensenyament obligatori ha d'estar dirigit al 100% de l'alumnat i tindre en compte tots els continguts que l'ajudaren a conviure eficaçment en el món actual i no sols a obtindre bones notes. Ha d'oferir pautes perquè les desigualtats socials es transformen en diversitat. És a dir que no es tracta d'estudiar per a eixir de pobre com deien els nostres pares sinó per a viure dignament independentment de l'àmbit social en el qual es viu (7). Això sols és possible si l'escola participa de la societat en la qual està immersa. Projectes de treball dirigits a la participació real de l'alumnat en el seu entorn en la línia de l’aprenentatge servei, reflexió sobre problemes reals que ocupen a la joventut i preparació per fer-ho eixa compromís haurien de ser els eixos del currículum. Les competències amb estàndards d’aprenentatge no canvien en res la filosofia discriminatòria de l’escola tradicional. No li podem dir a una persona als 16 anys que no posseïx les competències necessàries per a viure en el món en què li va tocar seguir vivint uns 70 o 80 anys més. Amb aquest sistema educatiu, aquelles persones que hi fracassen o passen del món escolar i de tot el que li hi ha ensenyat, o es rebel·len contra tota la societat.

En conclusió, si l'escola continua servint per a complir les mateixes funcions socials que ha vingut complint secularment: no fa falta tocar el currículum. Si no és així, si realment volem que l'escola responga a allò que signifiquen les sigles Educació General Bàsica o Educació Secundària Obligatòria, cal promoure una revolució curricular que modifique de dalt a baix tots els fonaments sobre els quals reposa el currículum actual i recuperar des de les fonts del currículum (sociològica, pedagògica, epistemològica i neuropsicologia) una proposta dirigida a la societat actual des d'una perspectiva universal.

(1)Freire, Paulo “Pedagogia de l’oprimit"

(2) Illch, Ivan “Un certain regard” vídeo d’un entrevista per a la televisió francesa, realitzada el 19/03/1972

(3) Saberes comunitarios - Oaxaca - 2020

(4) WARISATA: LA ESCUELA - AYLLU

(5) Warisata: Modelo educativo precursor a los estudios sobre oralidad y escritura, Gabriela Núñez

(6) La Ley de Instrucción Pública de 9 de septiembre de 1857

(7) Xerrada amb Danilo Martucelli · FMRPC