RIDÍCUL

El ridícul sempre ens ensenya: cadascú pot assimilar-ho i interpretar-ho a la seva manera, ets lliure de treure'n el que vulgues i de fer-hi tot el que vulgues. El mateix no passa amb el que és racional, justificat, verificat, reconegut. Són veritats o actituds que no afecten la vida. Converteixen el món en una plataforma estable. Ningú no els discuteix, ningú dubta de la seva veracitat. Però són morts. La seva victòria és la seva làpida. Són aptes per a famílies, institucions i pedagogia.[...]

Crec que una bona definició de ridícul seria aquesta: el que pot ser assumit i aprofundit per un altre. No em refereixo a la maquinació ridícula, com l'home vulgar amb copalta o la noia fent-se passar per una "femme fatale". Això és un ridícul superficial, un ridícul social creat per automatismes i inhibicions en la fecunditat espiritual, com qualsevol acte reflex.

Però penseu en el ridícul de Jesús, que afirmava ser el Fill de Déu amb absoluta contundència; en el ridícul d'un Quixot, morint perquè la gent (gent amb els peus a terra, gent raonable, gent que té por del ridícul, dels morts) no estaven disposats a prendre una “maritornes” per la seva “Dulcinea”; o en el ridícul de Gandhi, que oposa a la diplomàcia i l'artilleria britàniques, la no-violència, la vida interior i la força de la contemplació. Imagineu totes les fonts de vida, totes les llavors i tota la saba que la gent ha trobat i seguiran trobant –quan el rastre dels creadors "perfectes" haja desaparegut durant milers d'anys abans– en les vides i els pensaments d'aquests homes absolutament ridículs.^[1]

[1] Eliade, Mircea "El vuelo màgico", Siruela, Madrid 2017