Hem de fer un parèntesi en el nostre raonament que sembla allunyar-se del tema que estem tractant. Però, però si la política educativa ha de ser conseqüent amb la filosofia política sobre la qual s'assenta una societat determinada, caldrà tenir clars els mecanismes que la regeixen.

Entre aquests mecanismes, l'economia ocupa un paper determinant "Els sistemes d'educació i de formació, contribuiran a la competitivitat europea i al manteniment de l'ocupació sempre que s'adapten a les característiques de l'empresa de l'any 2000" . De la seua anàlisi, n'extraurem algunes conclusions que expliquen les directrius pedagògiques que emanen de les autoritats educatives, no sols de l'Estat espanyol, sinó també d'Europa i potser, fins i tot, del món occidental.

El sistema econòmic i la divisió del treball en les grans empreses es basa en la taylorització o en la toiotització. El sistema educatiu és una peça més dins de l'engranatge productiu i està regit pels mateixos principis, així ho demostren les directrius de quasi mercats que actualment estan implantant-se arreu al món.

“Levic (1995) caracteritza al quasi mercat, distingint-lo d'un servei públic, per la separació entre comprador i proveïdor, la provisió del servei se separa del seu finançament de manera que distints proveïdors poden competir per la prestació del servei i l'elecció està a càrrec de l'usuari. El quasi mercat està molt reglamentat, el govern manté el control de qüestions com ara l'entrada de nous proveïdors, la inversió, la qualitat del servei i el preu que per a l'usuari generalment és zero. És a dir, es combinen aspectes d'un sistema intervencionista amb un sistema de mercat: l'Estat transfereix la responsabilitat directa de l'educació i al mateix temps controla la provisió dels béns socials avaluant-ne la qualitat...

Les reformes educatives emmarcades en esta lògica de quasi mercat educatiu responen a una visió que posa l'èmfasi en les virtuts del que priva i en la construcció d'una nova cultura institucional basada en les noves formes de gestió provinents de l'àmbit empresarial, com a resposta a la crisi dels models tradicionals de gestionar l'educació pública" 

Educació, sanitat i altres serveis públics no tenen cap estatut especial i no hi ha cap raó per què escapen a l'alienació toiotista.

F. VV. Taylor va enunciar al principi del segle XX les seues teories sobre la divisió del treball. Partia de les propostes que ja feia A. Smith al segle XVIII segons les quals era molt més efectiu qualsevol tipus de treball si dividíem la tasca que s'havia de dur a terme i especialitzàvem els operaris en una sèrie de funcions concretes per a aconseguir un producte. Taylor arribava a afirmar, fins i tot, que era poc productiu que l'operari tinguera clar el procés complet i que el més important era que fora un especialista molt bo apte per a fer a la perfecció la tasca que tenia encomanada. H. Ford va fer efectives aquestes teories a l'hora de dissenyar les seues cadenes de muntatge per a produir els seus automòbils. Va afegir el paper del salari com un element més del sistema que havia de servir al mateix temps com a amortidor de les reivindicacions laborals i motor econòmic: el treballador havia de consumir els productes que elaborava. Si basàvem l'economia en la producció abundant amb uns costos moderats, calia que aquest productes es consumiren per a poder seguir produint.

El sistema no era encara perfecte. La prova, la vam tenir amb la gran depressió del 1929. Però, des d'aleshores, aquestes teories han millorat. S'ha anat afinant quant als incentius i a la manera concreta de treballar en la cadena, però no en el seu principi. 

El toiotisme ha aportat uns canvis dirigits a modificar més les formes que l’objectiu de producció de capital immanent del Taylorisme. Sembla introduir l'assumpció per part de l'operari de certes decisions sobre la confecció del producte final. Per la qual cosa demana una preparació més àmplia centrada no sobre el lloc específic de treball, sinó sobre les diferents tasques que s'han de dur a terme per a la confecció del producte. Tractarem de ser més concrets. Si abans, tal com està caricaturitzat per Chaplin en Els temps moderns, el treballador es limitava a prémer uns caragols dins d'una cadena de muntatge, amb el toyotisme se'l fa responsable de totes les tasques per a confeccionar un motor, per exemple. Però, les seues competències sobre la política de l'empresa són nul·les. No té dret a dir res sobre la construcció de cert tipus de productes per a un mercat donat, tal com es pretenia als anys seixanta, ni sobre el percentatge de beneficis que pertoca als membres del consell d'administració i el destinat a la millora de la seguretat en el treball. No pot oposar-se a la confecció de tal o qual producte qué li semble èticament inadequat. No li pertoca plantejar que la seua empresa és rendible en contra de l'opinió dels financers que prefereixen dur-la a altres països per a millorar els beneficis. Aquest canvi no ha estat l'objectiu del toiotisme. Les expectatives d'autogestió que es crearen als anys seixanta i que acabaren en la revolució fallida de la primavera del 1968 són relíquies històriques que han passat a engreixar el sac de les utopies. La divisió entre treballador i patró quant a la política econòmica és cada dia més gran, i no és la possibilitat de votar que s'ofereix cada quatre als súbdits, segons la terminologia de M. Mayer, la que canviarà les coses amb uns partits d'esquerres que han renunciat a la utopia.

Pel que fa a l'ensenyament, la taylorització es tradueix en una divisió i una especialització que cada vegada és més gran a mesura que anem avançant en els nivells educatius des de l'ensenyament infantil, on pràcticament no existeix fins a la universitat superespecialitzada