Era fa uns anys, a unes jornades sobre lectoescriptura. La Ponent era Rosa Bellés 1. En una de les sessions un company li va preguntar sobre conceptes tant abstractes com la intuïció, la impressió, la sensació, etc., tot un seguit de substantius més lligats als sentiments que a la racionalitat. La jornada estava dirigida a assessors de CEP 2 , i el company preguntava com poder transmetre aquests conceptes al professorat amb el que anava a treballar. Aleshores Rosa va parlar de l’àngel, una barreja d’estima, intuïció i ganes de fer-ho bé. No li era possible definir amb més concreció, aquesta manera de fer de certes professores i professors. Deia que, per ensenyar, calia tenir àngel. Els somriures dels companys i companyes procuraven ser no massa evidents perquè veien que la Rosa es creia realment el que deia cosa que no ocorria amb la majoria de les persones allí reunides. Pensaven que complicat aconseguir que el professorat arribara a copsar allò de l’àngel, si és que existia.
Per a molts, resoldre problemes educatius, està dins d’un esquema establert: diagnosticar, dictar un tractament i avaluar els resultats. La pedagogia era una ciència i cal aplicar-hi mètodes científics, una manera d’enfocar la problemàtica educativa força estesa. Així doncs per a prevenir els problemes també cal un protocol científic resultat de l’aplicació acurada de certes metodologies. Però, a l’hora de fer el diagnòstic, són tants els factors que intervenen que no s’actua sempre sobre totes les causes encara que el diagnòstic siga encertat. Fins i tot els factors determinants no són sempre els més aparents per la qual cosa ens trobem amb la desagradable sorpresa que no es resol la deficiència malgrat haver utilitzat els mitjans determinats pels protocols.
I sí, l’àngel existeix. Hem vist durant els 40 anys de docència que portem, com cert professorat, amb poca experiència i molt d’àngel, ha aconseguit resultats envejables per molts ensenyants amb molta experiència i poc d’àngel. No els ha calgut aplicar protocols científics no receptes metodològiques sinó traure eixe àngel.
Aleshores hem arribat a una conclusió diguem-ne... perillosa. Arriscant-nos a ser taxats d’heretges afirmem que no hi ha mètodes bons ni dolents, ni tampoc receptes millors ni pitjors, el que importa és, sobretot, el mestre o la mestra. Els mètodes, les metodologies, les receptes, etc., aquestes tipologies de vegades tancades per integristes pedagògics, no tenen al cap i a la fi més que un objectiu: fer arribar a l’alumnat els continguts pedagògics que pretenem que assolisca. L’experiència acumulada, tant la personal com la d’altres companys, és útil en tant i en quan ofereix vies diverses i noves per a fer el nostre treball. L’ensenyant té el deure de formar-se contínuament i cercar nous camins per a dur endavant la seua tasca. Però ha de quedar clar que el més important per a aconseguir resultats a l’aula és tenir una fe quasi religiosa en l’eficàcia de la nostra feina. No dubtem de la importància dels principis pedagògics sobre els quals basem el nostre treball. Però la significativitat de l’aprenentatge està en mans del professor o de la professora del grup i els seus resultats seran segurament més efectius si té àngel.
Però l’àngel s’aprén o es tracta d’una condició innata? Pregunta difícil de respondre com moltes altres que atenyen l’educació. Per si encara no l’has trobat, tu que ens estàs llegint, potser t’interesse que et contem la nostra experiència per que n’extragues allò que et puga ser útil. Amb el que anem a contar-te i molta fe, segur que aconseguiràs alguna cosa. Tot i això, cal aclarir que l’àngel és més eficaç acompanyat de coneixements i reflexió teòrica. Amb aquesta finalitat, abans de descriure la nostra experiència volem fer algunes reflexions que ens han orientat.