A l’hora de començar a treballar, la primera pregunta que ens férem consistí en determinar quins continguts conceptuals havíem de treballar. Uns fets, uns conceptes. Però quins? De quina àrea? Els havíem d’enfocar de manera globalitzada, interdisciplinari, o com? On podíem trobar-los? Amb tantes preguntes és trobàvem bloquejats. Ens mancava la seguretat necessària per a dissenyar els nostres propis recursos. Calia consultar els experts.

Antoni Zabala declara que “la finalitat del sistema educatiu és el desenvolupament de totes les capacitats de la persona per donar resposta als problemes que planteja la vida en societat, els continguts escolars han de seleccionar-se amb criteris que donen resposta a aquestes exigències, la qual cosa comporta un tipus d’organització que depèn més de la potencialitat explicativa sota contextos globals que no pas la que és determinada per models parcialitzats en disciplines. Al mateix temps, el coneixement científic sobre les característiques dels processos d’aprenentatge reforcen la necessitat d’utilitzar formes d’organització dels continguts que promoguin el grau més elevat possible de significativitat en els aprenentatges, la qual cosa implica models integradors en què els diferents continguts es poden situar i relacionar en estructures complexes de pensament.”  

No hi ha una sola via a l'hora de relacionar entre si les àrees. Si preteníem contemplar la problemàtica de l’aigua a la nostra comarca en tota la seua dimensió, ens calia emmarcar el tema dins d'allò que s'anomena eixos transversals, concretament el batejat sota l'etiqueta educació mediambiental. 

Sembla traspuar darrere del que hem dit una certa resistència a emprar termes com eixos transversals i educació mediambiental. Sens dubte, i ja tocarem el tema més endavant, aquestes definicions són etiquetes utilitzades per a justificar un tipus d'escola, i nosaltres les utilitzarem perquè constitueixen uns referents comprensibles per tots, encara que no compartim la filosofia que regeix la seua inclusió en els llibres de text actuals. El que ens sembla interessant, i justifica que en parlem en aquest moment, és que els eixos transversals es contemplen des d'una perspectiva metadisciplinària, és a dir, com un enfocament que no implica cap relació entre disciplines sinó que es refereix al punt de vista o a la perspectiva sobre qualsevol situació o objecte no condicionada per apriorismes disciplinaris [•••] les disciplines no són el punt de partida, sinó el mitjà de què disposarem per conèixer una realitat que és global o holística . Ens acostem a l’objecte d'estudi “sota una mirada global que intenta reconéixer  la seua essència”

Però aquest tipus d’enfocament rep una sèrie de resistències , per part de l’entorn, de les quals cal ser conscient. El primer entrebanc ve de les mateixes autoritats educatives que dicten un currículum per àrees i que, tot i que des dels preàmbuls de la llei  ens orienten cap a un enfocament globalitzat, ens obliguen des de les confeccions dels horaris fins al disseny dels butlletins d’avaluació, a dividir el nostre treball a partir de les àrees o disciplines. Aquest fet ens aboca a una tasca suplementària, feixuga o no sempre fàcil, de cara als alumnats i als pares. Ens cal explicar-los la nostra feina que sembla anar en contra d’allò que ve avalat per la tradició. La nostra avaluació descriptiva ha de traduir-se per a que pares i alumnes puguen encabir el que es diem amb les notes tradicionals, els aprovats i els suspesos. Qualsevol tipologia de document avaluador o d’informació que trenque amb la tradició, necessita ser explicat exhaustivament i malgrat tot és difícilment comprés per la majoria dels pares, mares i alumnat. 

 La inclusió de les especialitats amb uns horaris tan complexos que de vegades requereixen mitges hores o altres subdivisions del temps, no fa més que agreujar el problema. En primària on el temps escolar es limita sovint a dos temps del matí i un o dos temps per la vesprada segons el dia i el cansament de l’alumnat, aquestes divisions són distorsionadores.  Desregulen el funcionament cognitiu dels xiquets i xiquetes en tant que han de fer una gimnàstica mental complexa. Han de canviar d'àrea, de destreses cognitives, de pautes de conducta i fins i tot d’aula en un temps massa reduït per a unes ments en formació. Enfront d’un repartiment de les tasques lligada als ritmes de treball i no a l’àrea, les especialitats provoquen una divisió del temps de treball que respon, en la majoria dels casos, a les necessitats organitzatives del professorat. 

Pot semblar una mica anacrònic reivindicar la figura del mestre únic, però moltes fa que hom arribe a preguntar-se si ha estat realment una millora. Des d’una perspectiva globalitzada, el joc, la cançó, la dramatització, el ritme, etc., són, més enllà d'un simple exercici musical o físic, un contingut educatiu de dimensions metadisciplinàries. No s'ensenya música ni es fa educació física, sinó que s'ensenya cultura i la música i l'educació física són part de la cultura . Hi ha exemples de coordinació entre especialistes i generalistes que estan donant resultats molt interessants. Però cal ser conscient que aquests exemples són mostres aïllades que no es corresponen amb el que ocorre en molts centres .

Aquests impediments no tindrien gaire importància si no hi haguera en el substrat social una força molt més subtil i indefinible que ens ve de la perspectiva política del currículum. Podem véncer els entrebancs metodològics i enfocar de manera diferent allò que fem diàriament a les aules, com ho fem molts professors. Però la política educativa dels governs ultraliberals pertany a un àmbit superior que cal tenir present si volem caminar cap on apunta Zabala: “A l’ensenyament, qualsevol decisió que es prenga és el resultat, conscient o inconscient, del paper que s’atribueix a la docència. Funció social que es correspon a la concepció que es té sobre el tipus de persona que es vol formar i, com a conseqüència, del model de societat que es desitja”. Segons el model de societat que desitgem hem d’enfocar el nostre ensenyament. La idea que l’ensenyament és neutre és un parany en el qual ens volen fer caure aquells que pretenem que tot quede com està. Com deia algun polític el que pretén estar al marge de la polític està reforçant el pensament conservador.  

Tot seguit, Zabala afirma “ Històricament, a l’escola la selecció dels continguts i la manera d’organització ha estat resultat d’atorgar una funció determinada a l’ensenyament, paper que en l’actualitat no es correspon amb les necessitats formatives en una societat considerada democràtica.” Evidentment aquesta afirmació en tant que declaració d’intencions i de la seua participació amb la utopia necessària, és assumible al 100% per la majoria de de mestres que pretenem formar alumnes responsables. Els ciutadans que pensen que la democràcia és participació estarien d'acord amb l'afirmació de Zabala. Però, cada vegada més, la democràcia està dirigida a "súbdits, a qui, a canvi d'alguns drets i serveis, se'ls demana que es conformen amb alguns deures i que limiten la seua participació a l'expressió del dret a delegar"(M. Mayer)  i l'organització del currículum no és de la seua incumbència.