Amb la LOGSE es va pretendre introduir el toiotisme en l'educació. Es proposaven al professorat perquè dissenyara per centre els PCC i els PEC tècniques de treball en grup semblants a les que s'havien proposat en les empreses privades . Aquestes parcel·les de poder que pretesament havien de ser gestionades directament pels ensenyant, van obrir moltes esperances en certs sectors del professorat propers al Moviment de Renovació Pedagògica. No ens feia por la pressió a través de l'assumpció de responsabilitats. Aquest era el nostre repte i la nostra demanda. El currículum oficial encara era massa estret i demanàvem més. No volíem ser uns operaris d'una cadena que havien d'aplicar els que els especialistes havien dissenyat, sinó ser els mateixos autors del currículum. Demanàvem a la inspecció que deixara la decisió sobre què i com ensenyar en mans dels professionals de l'ensenyament i que es limitara a vetlar pel funcionament correcte del sistema, a més de buscar les vies per a resoldre els problemes que comporta l'aplicació de qualsevol nova llei. Però era massa ambiciós. En el mateix professorat gran part del professorat veia que el tratge que li demanaven portar li venia gran. Tal vegada això era la manera que l'administració tenia de dir-nos als més agosarats que el que demanavem era massa pretenciós.

Aleshores van utilitzar l'excusa de sempre: el pressupost i la disponibilitat de l'administració no ho possibiliten. La disparitat entre les prioritats pressupostàries i les necessitats del sistema educatiu ho van impedir. Si el professional dissenyava el curriculum a partir de l'avaluació de la realitat del seu centre, detectava mancances que sols es podien suplir amb més mitjans econòmics i les autoritats econòmiques no dotaven a l’administració educativa del pressupost suficient per resoldre els problemes. En teoria, la LOGSE permetia que el mestre i la mestra foren els responsables principals de l'educació a través del disseny del PCC. En la pràctica, sense una llei que donara clarament els mitjans legals, infraestructurals i econòmics per a fer-ho possible, s’anaven a tindre moltes dificultats per a dur endavant la reforma tal i com estava prevista.

Tot plegat, va ser molt útil al govern següent per a dir que això no funcionava i que calia tornar on estàvem. Però no ens enganyem, aquest retorn no respon a una crítica de la LOGSE quant als seus resultats educatius, que, d'altra banda, encara no podien ser avaluats, sinó que representava un disbarat inadequat a la societat en la qual es volia implantar. Si el model econòmic i, de rebot social, és taylorista o toiotista, no es pot plantejar un sistema educatiu on es prepare l'alumnat per a voler participar en la totalitat del funcionament de la societat, on el professorat, al contrari del que passa en qualsevol empresa, puga prendre decisions fins i tot sobre què, com o quan ensenyar.

I què té a veure tot açò amb la metadisciplinarietat? D'una banda, té a veure amb el paper del professorat. Com ja hem dit, per a poder plantejar l'organització del currículum transgredint la divisió en disciplines, l'ensenyant hauria de preguntar-se que és el que ha d'ensenyar, l ja hem vist que, dins d'un model toiotista, això no li correspon. De l'altra banda, si plantejàrem el currículum des de la perspectiva que enuncia Zabala, l'alumnat no hauria d'enfocar el seu ensenyament a superar unes proves, exàmens, controls, tests o tom se’ls vulga anomenar, sinó que hauria de revisar contínuament els seus coneixements per a donar resposta als nous interrogants que es van plantejant. La percepció del que aprén no estaria mediatitzada per donar fe dels coneixements que se suposa que ja sap, sinó per la capacitat d'utilitzar-los en la construcció corresponsable del món. Dins del model macroeconòmic actual, aquesta no és, evidentment, la tasca del "súbdit" sinó la del governant. Sense una visió holística dels problemes, amb una visió parcel·lada del coneixement, no hi ha possibilitat d'actuar sobre la societat de manera crítica i constructiva. Les parcel·les més valorades en què es divideix l'aprenentatge són les instrumentals, i no aquelles que nomenaríem coneixement del medi donant-los un abast molt diferent al que hi ha en el currículum .

Malgrat la divisió en disciplines, malgrat una societat decididament dirigida a la formació d'individus que no posen en dubte la Pax USA de la qual gaudeix la societat occidental des del final de la II Guerra Mundial, pretenem mostrar amb aquest treball com, des del currículum oficial, seguint-ne els continguts, objectius i criteris d'avaluació, es pot arribar a plantejar un projecte metadisciplinar a través d'un tema transversal mediambiental.